marginàlies

Deia a la doctora que se sentia com un llenç en blanc sense cap color a mà per fer-li dir coses, allò que ningú mai no s’ha atrevit a dir, o dir d’una manera nova, trontolladissa o quequejant però latent i clara. I, a més, diu, va amb la memòria feta miques, talment una rosseguera de crits apagats i lletres arestades rodolant sense fer renou, com si es reservàs l’opció de fer-se sentir; com si passar desapercebut, sense aixecar pols, sense deixar penyora fos una virtut i no una condemna. O millor, encara, se sentia l’escalador exhaust que no pot avançar ni recular, esclafat al bell mig de la paret que ha deixat de ser repte: no és res ni ningú, una grisor més a la roca que no sap respirar, un alè inconsistent contra la pedra que no en fa cap cas, de la seva agonia involuntàriament sola. Diu a la doctora que ja no és ell perquè desconfia que les paraules no matin i perquè va acceptant amb una resignació aterridora que hi ha morts petites.