marginàlies

Res com una flassada per damunt les espatlles i les cames davall la camilla per espantar el fred del constipat que li enreveixina l’espinada. Pensa que fa planta, tan orgànicament fora de lloc, i immediatament es fa un autoretrat amb el telèfon mòbil.

S’adona que fa ullons però no vol posar-se la prova: la seva inveterada hipocondria convertirà les dues dècimes que pugui tenir en tres o més graus que el poden posar al caire de la histèria.

La infermera li digué que havia de beure uns tres litres d’aigua diaris i ell, per més assegurar, endoblà la dosi pel seu compte. No és a temps d’anar a l’excusat, però no es queixa: l’aigua cura, li ho han repetit des que era menut, escanyolit i malaltís.

En té records vagues, de les seves xacres infantils, però n’ha aconseguit reunir un bon gruix gràcies al relat dels que l’agombolaven. Recorda que als set anys va tenir un griprot que, segons li han dit, li provocà una febre molt alta, dues dècimes menys que els quaranta-dos graus. Se n’anava, li deia sa mare, se n’anava bullint com un calderó. Es bevia com un clot d’arena les gases remullades en vinagre amb què li cobrien el cos sense mostrar cap escarrufament.

En té un record imprecís, d’aquest episodi. Delirava, li diuen, i ell, pel seu compte, ha anat posant imatges a aquest deliri que cancel·lava la mort. No va veure cap túnel amb un punt refulgent al bell mig de la foscor que anava creixent a mesura que s’hi acostava. No, no va veure res d’això: ell s’elevava, sortia del seu quarto estirat com la Mare de Déu Morta, i feia un volt pel poble sense notar l’aire i cantant el “Glòria” en llatí. I després d’aquest vol, segons el seu relat, retornà angelicalment al seu quarto demanant un tassó de llet calenta, per favor, que es notava desanat.

I s’adona que, tants anys després, pot tornar a cantar el Glòria in excelsis Deo, que se la sap sencera. I la canta com si tornàs a levitar i a fer la volta pel poble en plena llum capvespral hivernenca que tant l’enjogassa.