marginàlies

El fred que fa és vell, com el que anava amb les bicicletes de les criatures quan les estufes de butà encara no havien conquerit les llars i les botelles de plàstic amb aigua calenta s’esforçaven per espantar la humitat dels llits. Vell com el que provocava sedes, assecava els mocs infantils i tallava els morros. I entenimentat: cau aquietat, no aixecant més aire que el de l’estremiment que produeix en qui el sent en sortir de casa venint d’escalfar-se. Ha arribat tan vell, el fred, que fa reverdir l’olor centenària del bar on el temps hi fa parada i paga el cafè a un euro pelat, una heroïcitat que cap parroquià no li reconeix. Tan vell, ha arribat el fred, que se n’ha duit n’Agustí Villaronga, i no feia cap falta.