En acabar de llegir “Els nois de la Nickel”, de Colson Whitehead, Edicions del Periscopi, tens mal cos; a un lloc que no pots acabar de precisar et notes una incomoditat desficiosa. Et sents signat o ferit perquè al llarg de tota la història t’has hagut d’acarar amb l’expressió màxima de la dolentia que, seguint
Els deixants d’una paraula fibló escalfen el calfred que s’imposa a la pell que es bada Els deserts floreixen en la boca de qui diu l’amor per sentir el gust de la florida Qui arrabassarà l’all de l’odi ara que la calç viva la mort festeja?
A “Carpe Momentum”, Biel Mesquida fa que les paraules siguin prènsils, a més de mesurables, accessibles al tacte, perquè, com proclama, Escric amb totes les parts del cos. Pels seus versos, així, s’hi pot grimpar i apedregar tot allò que indignifica l’ésser humà: Per la drecera dels angles morts esdevindré / l’escala de socors que
Entrant al centre que atén marginaires, acabava el concert per a piano número 3 de Sergej Rachmaninov, un dels més endimoniats per als pianistes, i pensava en l’autor, gegantí, gairebé dos metres d’alçada i amb unes mans enormes, a posta per a ser un virtuós pianista. A banda de ser, efectivament, un dels millors pianistes
Les imatges d’infants patint –que sovint es fan servir d’esca perquè destinis una quantitat ben assumible de cèntims a la seva cura- em desborden, no les puc mirar, em fan molt de mal. I si són, com dic, per cridar l’atenció i treure’n rèdits econòmics –per molt necessaris i urgents que siguin- me cag en
De totes les lliçons magistrals que rep incontinentment dels meus preceptors, la de presentar-me els dibuixos que fan amb veritable delit és la que més em fascina. Mostren l’obra l’art i descriuen amb tota precisió que és allò, qui és aquella o aquell i per què cada cosa i cada ésser pintats són on són.
El dissabte és el dia més agradós de tots per a aquells que tenim la immensa sort d’acabar la feina el divendres. Sobretot les hores capvesprals són les que es fan més endins de la calma, del profit i també de l’atreviment. De les nocturnes, uns en frueixen més que d’altres, es clar, tot depenent
«A Orient tot són roques | i els carrers són malplans, | però hi ha unes al·lotes | que són com a diamants». Així diu una cançó popular mallorquina, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear. Els que coneixem i fruïm d’aquest llogaret mallorquí de bellesa exuberant, pertanyent al municipi de Bunyola, i assabentats que mai no ha
El títol d’aquesta anotació -amb el pronom “nostra” que per mi hi sobra- és el lema d’enguany del «Dia de la Terra», que se celebra avui. No calen massa raons per fonamentar l’adiència o la necessitat d’aquest crit i clam -que no s’hauria de reduir a un sol dia, evidentment- per casa nostra, que és
De tot l’allau de notícies, comentaris, anècdotes i xafarderies que no han deixat de córrer pels mitjans de comunicació, les xarxes socials i els carrers emmascarats des que aquest dimecres és dimecres, dues que no s’avenen ni s’encontren ni figuren entre les més rutilants i llegides, en el meu cervell han passat davant totes les
Sulpici sap que la beguda en excés li ha complicat molt la vida, tant que des de fa set anys viu al carrer, descomptant qualque ingrés a centre que no reeixí. No és l’únic dels cinc germans que viu pràcticament de l’aire del cel des de fa decennis: una germana resideix en un centre d’acollida
Karol Józef Wojtyła, el Papa Joan Pau II, està enterrat a la cripta de la Basílica de sant Pere de Roma just davant de Carlota de Lusignan, reina de Xipre, i vora Cristina de Suècia. Curiós, si més no. En aquest lloc d’enterrament tan privilegiat i exclusiu i on hi reposen tants homes (molts d’ells
Tot diu i queda sense que tengui lloc enlloc i al compàs del rellotge vell de corda que a cada toc diu una paraula nova que s’aferra a la pell del temps i de les coses. Allò que diu el que el sentit abasta es fa vol d’insecte, frec de rèptil, i els solcs que
El meu preceptor menor, just després de saludar-me en arribar, m’ha menat a la seva habitació per mostrar-me el sant Jordi que acabava de pintar. M’ha recordat, per si no ho sabia o no me’n recordava –que els vells joves començam a tenir la memòria magra- que divendres vinent és sant Jordi i que tornaran
En Miquel Brunet, des dels seus estudis de gravació de Bunyola, “Ona, edicions musicals”, des de fa 30 anys fa i edita música, i fa país. Podríem dir que fent música fa país i, alhora, posa el país –i els Països- en solfa, que bona falta fa. Escodrinyador incasable, esporgador tenaç, treballador infatigable, a més