marginàlies

«A Orient tot són roques | i els carrers són malplans, | però hi ha unes al·lotes | que són com a diamants».

Així diu una cançó popular mallorquina, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear. Els que coneixem i fruïm d’aquest llogaret mallorquí de bellesa exuberant, pertanyent al municipi de Bunyola, i assabentats que mai no ha gaudit d’un nombre molt alt d’habitants, sabem que bona part d’aquestes al·lotes diamantines de la cançó no eren totes orientals en sentit estricte -vol dir nascudes i/o residents a Orient- sinó, en part, al·lotes de Bunyola que feien jornals a les possessions del llogaret. Encara en queden, afortunadament, d’aquelles al·lotes i poden exposar detalladament com treballaven, quin temps, amb quina pressa, amb quin einam i. sobretot, quina era la relació que mantenien amb els amos i les madones de les possessions que les llogaven, ja ho sabeu, «Prendre algú al nostre servei per cert temps i mitjançant determinada paga».

No cal insistir en la duresa extrema d’aquestes feines bàsicament agrícoles de muntanya; ni que les jornaleres i els jornalers se situaven a un escaló – i no molt elevat- de les bèsties, que també feien feina a esclatabutzes. Per tot això, i més enllà de connotacions masclistes, que hi són i ben marcades, adonar-te que davant les adversitats més aclaparadores hom encara trobava temps i espai per al gaudi i la gresca, és alliçonador i fins a cert punt reconfortant. Clar que ho donaven a l’evasió per fugir d’un temps descarnat que els ho exigia tot per rebre a canvi un estipendi deshonrós i ofensiu.

Per cert, que avui, dia de sant Jordi, la gent oriental hauria de fer una festassa perquè el sant dels llibres, les besades i les roses és el seu patró. Ignor si s’ha preparat cap acte, però em sembla que no, que sant Jordi d’Orient romandrà tancat dins l’església, un temple que es va aixecar al segle XVIII sobre un oratori del segle XIII. Es miri com es miri, per als que apreuam l’indret i l’estimam amb una intensitat inclassificable, i atenent degudament tots els retrets que es puguin fer, és una llàstima que no es recordi aquest sant en una vall prodigiosa que convertia en diamants les al·lotes que ho donaven tot de tot per una almoina.