marginàlies

A “Carpe Momentum”, Biel Mesquida fa que les paraules siguin prènsils, a més de mesurables, accessibles al tacte, perquè, com proclama, Escric amb totes les parts del cos. Pels seus versos, així, s’hi pot grimpar i apedregar tot allò que indignifica l’ésser humà: Per la drecera dels angles morts esdevindré / l’escala de socors que no esperaves mai. Per aquesta mateixa raó, el mots bielmesquidanians senten i consenten les mans, l’amor fent i la proclama. I són, a més, sòlids i a aquesta solidesa l’autor es rendeix per viure-hi la passió de la llum i viceversa, i per llegir cada cos amb tota cura; per delejar Aquesta claredat simple dels mestres clàssics / quan escriuen Això és el meu cos.

Em colg dins les paraules, diu just a l’inici, fent d’aquesta immersió una recerca constant i infatigable. I en aquesta solcada profunda, en aquesta juguera amorosida amb les paraules, treu llustre a les expressions heretades que li afermen la construcció emparaulada i si no en troba cap que digui allò que veu i sent, la inventa, la nomcosa.

I acte seguit, pren els mots i els acara als instants per “practicar el seu coratge”: Podria assegurar que visc dins l’instant / com en el gota a gota buit de la vida. I dels instants, als detalls quotidians per trobar-los el sentit i l’emoció.

I també acara el mots amb el temps, amb el còmput de les alenades i dels seus deixants; amb aquesta dimensió que ens afeixuga, que cuita d’insensibilitzar-nos: El passat és aquí / su-aquí aquí mateix / El passat és ara / com aquelles bombes / de guerres antigues / que maten un innocent / molts d’anys després / quan ha esclatat la pau. Un temps a voltes agressiu que tanmateix, però, no és invencible: M’acostum com els japonesos / a tancar els ulls / suspendre el temps / i precisar la imatge del gaudi. El goig que li fa dir clar i català que La poesia és la carn  del temps.

Tanmateix, Biel Mesquida escriu per passar gust de reescriure; diu amb plenitud per fruir de redir: Comences un altre cop la recerca de paraules expertes en silenci, de paraules expertes en morir. A més, sap com escrutar i biopsiar tot allò que glateix, tot allò que viu i diu, obert de pinte en ample a tots els panorames que no fan més que crear-ne de nous i a dir, de tot això, el que cal que sigui dit fent un boca a boca amb els poemes; dient els poemes boca a boca.

“Carpe Momentum”, en definitiva, és un passeig interessat, una capbussada profunda d’un escoltador primmirat –Biel Mesquida escrivint escolta- pels noms i les seves coses; pels noms que més ens fan éssers que senten i que, ensems, fan possible l’amor amb totes les seves complexitats i servituds: Et sembraré deserts nafres i paraules / fins que no pugui pus d’estimar-te.  Per això, “Carpe Momentum” topografia exemplarment l’univers bielmesquidanià, ben recognoscible per la força, la forma, el rigor i la contundència de seva expressió.

“Carpe momentum”, una obra de calat i caladora, filla de la vida.