marginàlies

En acabar de llegir “Els nois de la Nickel”, de Colson Whitehead, Edicions del Periscopi, tens mal cos; a un lloc que no pots acabar de precisar et notes una incomoditat desficiosa. Et sents signat o ferit perquè al llarg de tota la història t’has hagut d’acarar amb l’expressió màxima de la dolentia que, seguint els designis de la violència, s’acarnissa amb vides grenyals fins a matar-les, en molts casos, impunement.

Seguint les vicissituds d’un adolescent negre nord-americà que “llegia llibres quan no tocava i n’extreia urani per alimentar la seva bomba atòmica personal”, internat injustament en un reformatori degudament separat entre blancs i negres, apames perfectament la densitat i les arrels del racisme, del supremacisme. I t’adones, com dedueix el jove protagonista de la història després de ser tractat amb una vilesa molt més que extrema, que “la violència és l’única palanca prou gran per moure el món”.

Seguidor de les lliçons i de les pràctiques de Martin Luther King, el jove, maldant per sobreviure a les contínues vexacions i violacions, i fonamentant la supervivència en la capacitat de patiment, s’adonarà que la lluita per la igualtat a través de la raó i per l’amor diví proposades per l’activista; que la proclama: “Tanqueu-nos a la presó, que encara us estimarem”, d’una masmorra estant, era pur sarcasme. Com també ho era pretendre incloure en la causa de l’abolició de l’apartheid els qui l’apallissaven i el violaven.

Aquesta obra de Colson Whitehead –marcadament cinematogràfica- se centra en els anys seixanta del segle passat a l’Amèrica del Nord i en els inicis del moviment pels drets civils, però el fons que retrata, el de la maldat que gairebé sempre acaba imposant-se, és comú a tots els racismes, a totes les intoleràncies, a qualsevol mena de supremacisme.

Una lectura que, malgrat la incomoditat que deixa, fa bé en ser de factura sòlida i d’expressió precisa, la qual cosa imprimeix a la lectura la força adequada perquè quedi, deixi empremta.