marginàlies

Les imatges d’infants patint –que sovint es fan servir d’esca perquè destinis una quantitat ben assumible de cèntims a la seva cura- em desborden, no les puc mirar, em fan molt de mal. I si són, com dic, per cridar l’atenció i treure’n rèdits econòmics –per molt necessaris i urgents que siguin- me cag en la institució o organització demandant. No cal acudir al sadisme per cridar la caritat. I tanmateix no és a la caritat que s’ha de cridar, sinó a la responsabilitat i no de la ciutadania, sinó dels centres de detecció de poder que són, en realitat, els qui consenten aquests crims perquè és sobre ells que fonamenten les seves fortunes fortament assegurades.

Aquelles altres imatges que mostren grups de criatures en terres de guerra o de desplaçats per mor d’elles, arrebossades de pols i ganes de somriure, les mir com qui no vol, intermitentment, frisant que acabin. I l’ardor de la ràbia em torna a pujar a tall de gola quan veig nins amb camisetes d’equips de futbol europeus, entre d’elles del Barça, evidentment, lluint en el pit, com és natural, les marques que els patrocinen.

Sent una irritació mala de definir: un infant enfrontat a la més mísera de les condicions humanes fent de reclam publicitari i, a la vegada, lluint el signe d’un orgull o passió. No sols això, sinó que exhibeix o fa propaganda d’una empresa del seu propi botxí, en alguns casos.

Sí, ja ho sé, és el mercat, estúpid, per molt de mal que em faci.