marginàlies

De totes les lliçons magistrals que rep incontinentment dels meus preceptors, la de presentar-me els dibuixos que fan amb veritable delit és la que més em fascina.

Mostren l’obra l’art i descriuen amb tota precisió que és allò, qui és aquella o aquell i per què cada cosa i cada ésser pintats són on són. I s’aturen en els detalls més recòndits perquè la facilitat que tenim els grans, els molt grans o els decididament vells vers la interpretació de la realitat, això és l’evasió agressiva d’aquella mena d’acta notarial en forma de colors, no tingui la temptació de desfermar-se.

No volen que em perdi, vaja, ni que divagui, ni surti d’estudi. Volen que em concentri en els traços i en les explicacions minucioses: això és un bosc, aquest és el meu germà, aquest mon pare i aquesta ma mare, veus que dur un turbant? I això és un sol i això d’aquí d’alt – uns pals i corbes insinuades fets per mans de tres anys i pocs mesos- vol dir “primavera”, perquè en la primavera els boscos són verds i les plantes treuen ulls i el sol, més calentet que el de l’hivern, els ajuda a treure les fulles. Per què, ja ho saps, que som a la primavera?

Pintura hiperrealista –qui no ho vol veure així, cal que s’ho faci mirar- que ens permet als d’anys gastats perdre’ns pels laberints que insinuen, trescar pels colors que s’escampen com ho fa la vida quan res no la distreu ni la reprèn. Creure que la pena no val res si no és per a retre’t a l’evidència que són els instants, els detalls, les mans que se’t posen al davant ara, just ara, la galta que demana un bes allò que quedarà per sempre. Com el dibuix de la primavera, encara que es perdi; perdut i tot seguirà dient-ho tot.