marginàlies

Sulpici sap que la beguda en excés li ha complicat molt la vida, tant que des de fa set anys viu al carrer, descomptant qualque ingrés a centre que no reeixí. No és l’únic dels cinc germans que viu pràcticament de l’aire del cel des de fa decennis:  una germana resideix en un centre d’acollida de persones sense res i un altre germà trampeja els temporals amb un peu en habitacions de mala mort a preu d’or i l’altre a la intempèrie.

Coneix bé el carrer, en Sulpici, i ha agafat por. Té por de dormir on sigui, preferentment en una sucursal bancària. L’alcohol l’ha buidat fins a deixar-lo en la pell i en els ossos físics i anímics però no ha perdut l’instint d’ensumada i ha vist que en el carrer, ara mateix, impera l’aporofòbia. Des que el feixisme té espais en els parlaments i en els mitjans més divulgats i pot mostrar el seu odi sense cap mania i amb una impunitat que esfereeix, viure al carrer, més que mai, és comprar tots els números de la rifa per ser vexat i apallissat, agressions que mai no es denunciaran perquè un marginaire, una persona sense sostre és un noningú, no existeix, no compta.

Un dels efectes de la pandèmia que ja es comença a mostrar és l’augment de nous assentaments de persones que s’han vist abocades al carrer i que s’arreceren a cops de cartrons i restes de materials rebutjats més sòlids. D’altra banda, els caus humans esdevinguts refugis més permanents han augmentat el nombre d’ocupants, la qual cosa genera més inseguretat en aquests intocables. No hi ha dades, encara, per confirmar-ho, però l’ensumada diu això. I com es presenta el futur més immediat, lluny de millorar aquesta situació, s’agreujarà i contra l’exclusió social no hi valen vaccins.

En Sulpici està content d’haver sortit del carrer i de trobar plat a taula cinc pics al dia, i un llit amb tapament, i una ocupació per no fer volar les pensades més ferestes, i la dutxa reparadora i algú amb qui xerrar. No es queixa absolutament de res, ans al contrari, tot són lloances per haver-lo acollit, però demana humilment, si pot ser, si pot demanar el favor de tenir un poc més d’espai per col·locar les seves coses. L’armari rober no li basta, diu, i només n’ha ocupat la meitat. Vol poder marcar territori, en Sulpici, i no sap com expressar-ho; vol un espai si pot ser acotat i que es noti per poder sentir-se’l seu. Només això.