marginàlies

Tot diu i queda sense que tengui
lloc enlloc i al compàs del rellotge
vell de corda que a cada toc diu
una paraula nova que s’aferra
a la pell del temps i de les coses.
Allò que diu el que el sentit abasta
es fa vol d’insecte, frec de rèptil,
i els solcs que deixen aquests mots
les mans que amoren els cossos,
els fuets que fan fremir les boques.