marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

19 d'abril de 2021
0 comentaris

LA MINERVA DE L’ARCÀDIA

Karol Józef Wojtyła, el Papa Joan Pau II, està enterrat a la cripta de la Basílica de sant Pere de Roma just davant de Carlota de Lusignan, reina de Xipre, i vora Cristina de Suècia. Curiós, si més no. En aquest lloc d’enterrament tan privilegiat i exclusiu i on hi reposen tants homes (molts d’ells santificats i altres tants de roïns) només hi ha quatre dones, les dues esmentades a més de la gran comtessa Matilde de Canossa o de Toscana i la polonesa Maria Clementina Sobieska. totes elles per haver defensat aferrissadament el catolicisme romà. Tanmateix, aquestes quatre distincions són una mostra més del pes de la dona en l’Església catòlica, apostòlica i romana, tant a la seva base com en les més altes instàncies vaticanes.

D’aquestes quatre dones, la que més destaca és Cristina de Suècia o Cristina Alexandra, nascuda a Estocolm el 8 de desembre de 1626, que, als 6 anys heretà el tron suec. Era una dona molt intel·ligent, culta, de fort caràcter i d’humor càustic. Tenia preferència pels pantalons, diuen que tenia la veu fosca i imperativa, i que no li feia res prendre les decisions més difícils. Fruïa més de l’art, de la filosofia, de la religió, de l’astronomia i fins i tot de l’alquímia, que no de la política i la vida de palau, raó per la qual invertí molt més en coneixement i la recerca de la llibertat més oberta que no en altres necessitats per ventura molt més peremptòries en un país aleshores empobrit per guerres i disputes.

Disposada a convertir Estocolm en l’Atenes del nord, va atreure nombrosos científics i es convertí en mecenes d’artistes de totes les disciplines. Contractà René Descartes perquè la instruís i a Estocolm hi morí el pensador francès l’11 de febrer de 1650, mesos després d’haver-hi arribat, víctima d’una pneumònia.

Transgressora de mena per formació i esperit, trobà en Ebba Sparre, la belle comtesse, el suport necessari per ser ella contra tots i contra tot. Se la considera la seva amant just pel gust de voler sollar la seva força i les seves determinacions. Cert que Cristina deia d’Ebba que el seu intel·lecte era tan impactant com el seu cos i que, a més, era el seu company de llit, però, i què? Ben igual que el fet que mai no es volgués casar ni volgués tenir descendència, desitjos indesitjables en una reina.

El 1654 abdicà a favor del seu cosí Carles Gustau per raons que no explicità mai però que, per la trajectòria que havia seguit, se sobreentenen. I fent una pirueta més, un anys després de l’abdicació passà del luteranisme protestant, la religió oficial de Suècia, al catolicisme, el que es considerà una traïció, ja que son pare, Gustau II Adolf, havia mort a la batalla de Lützen el 6 de de novembre de 1632 defensant el luteranisme en el marc de la Guerra dels Trenta Anys.

El Papa Alexandre VII s’aprofità de Cristina i la seva conversió, i mana a Lorenzo Bernini que fes un carruatge especial per a la seva entrada a Roma, que va fer el 19 de desembre de 1655, però sobre un cavall blanc i no en el carruatge berninià, que rebutjà. S’instal·là inicialment al palau Farnese i malgrat que el seu cosí rei li llevà l’assignació, va inaugurar el Teatre Tordinona, obert a tothom i no sols als rics.

Tanmateix, Cristina seguia sent molt seva i començà una relació especial amb el cardenal i criptògraf Decio Azzolino -a qui va fer hereu universal- que escandalitzà Roma.

Escrivia en francès i tenia predilecció pels aforismes. Començà una autobiografia que només ocupa els anys de la seva infantesa.

Va deixar dit que, en morir, l’amortallasin de blanc i l’enterrassin en el Panteó d’Agripa sense cap tipus d’exhibició del seu cos i refusant qualsevol mena d’ostentació. Tanmateix el seu cardenal amic i el Papa Innocenci XI li amortallaren el cos, l’exposaren públicament durant tres dies i l’enterraren, com s’ha dit, a la cripta de la Basílica de sant Pere de Roma. Era el 19 d’abril de 1689.

Les converses que deu tenir aquesta Minerva a l’Arcàdia que lluità tostemps per sentir-se lliure i lliurar-se al que li abellia amb Joan Pau II deuen ser ben sucoses.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.