Veig que els bons amics de Vilaweb han obert en la secció d’Opinió del portal un apartat específic (vegeu-lo aquí) amb el títol genèric ‘Què ha de fer ara l’independentisme?’ en el qual donen veu a diverses personalitats de casa nostra perquè hi diguin la seva; molt especialment després del vergonyós trencament tàcit de relacions
(La sèrie comença aquí) Una de les esqueles que m’espero amb més interès és la que cada 14 de febrer -des de fa més de vint-i-cinc anys- la família Serra publica per recordar els senyors Pere Serra i Guinjaume i Pere Serra i Casanovas, traspassats el 1988 i el 2005 respectivament. Jo les col·lecciono des
(Vegeu aquí l’anterior article) En El Punt Avui del 9 de març de l’any passat es va publicar una esquela que recordava el cinquè aniversari del traspàs del senyor Enrique García Baena. No era pas una esquela convencional: tota una plana (la 41 d’un dissabte) amb un llarg poema signat per la senyora Mariona Wesselo
Dissortadament en els darrers temps el nom de Joan Rendé Masdeu i de la seva família ha estat lligat a circumstàncies penoses i (vegeu aquí) molt lamentables. És per això que avui saludo de manera especial una novetat que té com a protagonista l’amic Rendé i que és molt diferent a l’anterior: la publicació de “Ballaven
Una de les moltíssimes llistes que amb els anys i molta paciència vaig confegint és la que, pel meu control intern, he batejat amb el nom de “Salvem los mots” i que, com es pot deduir, aplega un seguit de paraules, expressions i dites d’arreu dels Països Catalans amb què m’he anat trobant de la
L’any 2020 aplega unes quantes efemèrides relacionades amb Ava Gardner i Màrius Cabré (Mario en l’època en què es desenvolupa aquesta història). Efemèrides que, ja ho avanço, pertanyen al camp de la tafaneria i la salsa rosa però que, ai las, formen també part de la biografia de molts membres de la meva generació. Tant
Els seguidors d’aquest Bloc saben que una de les meves nombroses aficions a coses estranyes i poc útils és seguir les esqueles que es publiquen en alguns dels diaris que surten a casa nostra. I no em refereixo només a la famosa sèrie que cada dia 14 la família Martínez publicava a diversos mitjans amb
Ara que ja som a punt de deixar enrere la Setmana dels Barbuts encetem una altra setmana especial carregada de commemoracions curioses: el Dia de les Moixaines (demà, dimarts 21) i el Dia del Punt Volat (el divendres 24). Sobre el Dia de les Moixaines fa quatre anys vaig escriure un apunt que començava així:
Al llarg dels més de trenta anys que porto comentant llibres en els mitjans de comunicació he rebut un munt de satisfaccions espirituals. També n’hi ha hagut de les altres, però prefereixo no entrar en detalls. Avui no toca, que deia aquell… Una de les coses que m’han proporcionat més satisfaccions (de les de caire
Estimadíssima Mila: La carta d’avui te l’escric per documentar un fet que es va produir ahir mateix i que és possible que d’aquí a uns quants anys el recordis vagament, sense copsar-ne bé els detalls. Em refereixo al dia que tota la família et vàrem dedicar un solemne aplaudiment. T’ho explico: aquestes festes les has
Amb la B. som veïns des de fa més de quaranta anys. Si fa no fa és de la nostra mateixa edat i pertany a aquell tipus de persones amb qui potser no heu tingut l’oportunitat d’aprofundir en grans intimitats però que, quan us les trobeu, ja sigui per l’escala, al terrat, a l’ascensor, pel
Llegint “Viatjar lleuger”, de Gabriele Romagnoli (vegeu aquí), m’assabento que el 20 de juny de 1935 una llei promulgada pel govern de Mussolini va implantar a Itàlia els ‘dissabtes feixistes’ que consistien en aturar l’activitat laboral a la una del migdia i dedicar la tarda, joves i grans, a activitats físiques; principament gimnàstica i formació premilitar.
Intervinc en un acte cultural i abans de començar una persona de l’organització em demana com m’ha de presentar al públic. Li faig la brometa habitual –“Mentre no em digueu cull d’olla presenteu-me com vulgueu”– i per no enredar la troca acabem amb la fòrmula habitual: ‘escriptor i crític literari’. En moments com aquest és
No és pas aquesta, ni de bon tros, la primera vegada que parlo en aquest Bloc de la curiosa (i estimulant) situació que estem vivint des de fa uns anys en relació a Marcel Proust ja que crec que ara mateix ben poques cultures -per no dir-ne cap- poden presumir com la nostra de tenir
Com comença a ser un costum en els darrers dos o tres anys el primer dia de gener la bona gent de Vilaweb va publicar el meu resum de les commemoracions més importants que estan previstes per aquest joveníssim 2020 que acabem d’estrenar. L’article el podeu enllaçar des d’aquí o, si ho preferiiu, el podeu