De vegades hi ha casualitats que et porten a fer coses que no tenies gens previstes. I avui me n’ha passat una, d’aquestes casualitats. Si vàreu llegir l’apunt d’ahir (aquest) dedicat a la proposta que el blocaire Xavier Mir va fer l’any 2006 perquè durant una setmana tots els textos que es publiquessin a la
En aquest trajecte que ens està portant al final feliç de la separació d’España i la creació d’un estat nou i sense reminiscències “a la turca” com el que patim ara, val la pena aturar-nos de tant en tant i recordar les petites (i, de vegades, no tan petites) fites que ens han portat gradualment
Vàrem ser a la manifestació del diumenge a la tarda pels carrers de Barcelona i em vaig empescar un article que la bona gent de Vilaweb em va publicar de seguida (aquest). Us el reprodueixo també a continuació: “Sense els avis no hi ha revolució” (Article publicat a Vilaweb el 26 de març de 2018)
Una vegada més la Totxana va directament al gra perquè hi ha moments en què segons quines retòriques no ens les podem permetre. I ara es tracta, senzillament, d’omplir les presons de cartes adreçades als nostres presos polítics, ostatges del règim español. Manifestem-los la nostra solidaritat mitjançant el correu postal. Un correu que –tot i anar
Vaig visitar el Museu de les Cultures del Món per veure l’exposició sobre Ifni (aquesta) que s’hi està fent. Em va interessar molt i per això vaig escriure un article (vegeu-lo aquí) que la bona gent de Vilaweb em va publicar fa uns dies. Us el reproduieixo a continuació: Ifni: seixanta anys d’una guerra amagada (article
Llegint el “Nou homenatge a Catalunya”, de Vicent Partal, editat per Ara Llibres (un dels títols que, ja ho avanço, penso recomanar aquest Sant Jordi) trobo un paràgraf que parla d’un fet inquietant esdevingut el 20 de setembre de l’any passat, el dia que España va perpetrar el cop d’Estat contra Catalunya: “El 20 de setembre
Llegeixo a la revista Enderrock d’aquest mes de març (aquí) una entrevista a Quico Pi de la Serra a propòsit dels 25 anys en antena del programa setmanal de Catalunya Ràdio “T’agrada el blues?” (aquest) que cada dissabte a mitja tarda ell dirigeix i presenta. A més a més de posar-nos al corrent de tot el que passa
Com cada 21 de març les Totxanes recorden que el primer dia de la primavera també és –tal com va declarar la Unesco el 1999– el Dia Mundial de la Poesia. Enguany el poema triat per celebrar la festa a casa nostra el signa l’escriptor valencia Marc Granell (vegeu aquí la seva fitxa al Qui és qui) i aquí podreu veure
Estimadíssima Mila; En la meva darrera carta et parlava del final de la vida i de com, segons l’edat, ens anem acomodant a la idea de la mort. Avui, en canvi, et parlaré de l’altra punta del trajecte: del moment que arribem al món. Una carta, d’altra banda, ben oportuna ja que avui fa 68
Aviso: en els propers dies tornaré a parlar del gran Quico Pi de la Serra. Ara, però, a tall d’avançament –i aprofitant que avui fa molt de vent si voleu estendre els llençols– us deixo amb l’extraordinària “Cançó de l’atzar” que va gravar en el disc “Quico-Maria del Mar” de l’any 1979. Escolteu-la aquí i
(La sèrie comença aquí) La primera visita que els quatre de casa vàrem fer a Soria, la Setmana Santa de 1988, ens vàrem allotjar a l’Hotel Alfonso VIII. M’apresso a dir que ens van atendre molt bé, però en les visites posteriors ens vàrem decantar per l’Hostal (ara em sembla que ja és Hotel) Doña Leonor,
(La sèrie comença aquí) Un dia de primavera de 1998 Josep Maria Espinàs em va trucar per dir-me si podíem veure’ns un moment perquè volia fer-me una consulta. Entre nosaltres hi havia (i continua havent-hi) una relació molt bona ja que, amb els articles que jo escrivia pel Suplement de Cultura del diari Avui, vaig ser
(La sèrie comença aquí) Va ser el gener de 1988 que vaig conèixer l’amic Paco Varas. Jo encara treballava al Departament d’Ensenyament –vaig passar a Cultura mig any després– i per raons de feina que ara no vénen al cas em vaig incorporar a un equip de treball per a un projecte concret del qual
(La sèrie comença aquí) Aquells quatre estius seguits –entre 1986 i 1989– que vàrem dedicar a Galicia, Asturias i Cantabria el trajecte el féiem en cotxe i començava amb una llarga botifarra d’autopista fins a la sortida que, bastant més amunt de Zaragoza, indicava el camí de Soria. De seguida agafàvem una “carretera nacional” que passava
Una nit de la setmana passada, buscant pel dial una freqüència sense tertúlies ni notícies sobre equidistants o els indesitjables del PP, PSOE i Ciudadanos, em vaig aturar en una emissora –a les fosques no vaig esbrinar quina era, dissortadament– que emetia un programa dedicat als 30 anys d’un àlbum excepcional que aquests dies escolto