Llegint el “Nou homenatge a Catalunya”, de Vicent Partal, editat per Ara Llibres (un dels títols que, ja ho avanço, penso recomanar aquest Sant Jordi) trobo un paràgraf que parla d’un fet inquietant esdevingut el 20 de setembre de l’any passat, el dia que España va perpetrar el cop d’Estat contra Catalunya:
“El 20 de setembre de 2017 al matí els visitants que van entrar per aquella porta, molt ben treballada i bonica (es refereix a l’accés a l’edifici de la conselleria d’Economia i Finances a la Rambla de Catalunya de Barcelona), van ser els menys esperats de tots. A quarts de vuit uns cotxes de la Guàrdia Civil van aparcar a la porta i els seus ocupants van entrar-hi amb rapidesa davant la cara d’estupefacció del guàrdia de seguretat de la casa. D’una manera molt més que incomprensible, van deixar els vehicles oberts amb l’armament dins, al carrer i sense vigilància. En el reglament del cos, abandonar les armes és una de les faltes més greus, que podria implicar fins i tot l’expulsió. El fet que els membres dels escamots que es disposaven a assaltar el Departament d’Economia deixassen les armes en els vehicles oberts és un dels fets més estranys de les moltes situacions estranyes que van ocórrer el setembre i l’octubre del 2017.” (pàgs. 18 i 19)
Qualsevol persona sensata compartirà amb Partal l’estranyesa per un comportament tan irregular dels inesperats ocupants de l’edifici. Però si comencem a lligar caps veiem que, curiosament, va ser aquell mateix dia que, durant les compareixences davant la premsa de membres del Gobierno de España, els ministres van començar a posar en circulació amb una sospitosa unanimitat un concepte que fins aleshores ningú havia esgrimit: “reacciones tumultuarias”. Sobretot si tenim en compte que aquells suposats “tumultos” van ser la base argumental damunt de la qual es van construir les acusacions de sedició i rebel·lió contra tots els implicats en els fets d’aquell dia. I molt especialment, contra els dos Jordis.
¿Què pretenia la Guàrdia Civil amb aquell aparent (i no gens innocent) oblit de les armes a dintre d’un vehicle que va quedar, a més a més, obert? S’hi poden fer moltes especulacions, però cap de bona, francament…
Com diria un tertulià, tot plegat fa una forta pudor a intent de “construir un relat”; és a dir, de fabricar sobre bases falses o induïdes –la “sacrosanta unidad de España” ho justifica tot– un cúmul d’acusacions encaminades a criminalitzar tot allò que soni a independència.
I així ens va (de moment).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!