En Jonàs té 52 anys, pesa trenta-quatre quilos i camina amb una lentitud que fa patir. Acaba de sortir de l’hospital, on va ser ingressat per desnutrició severa i enolisme estratosfèric, clar. Conta poc de la seva vida però les quatre pinzellades que descriu esborronen. Als nou anys quedà orfe de mare i començà la
Aquests dies especialment mariamercemarçalencs i montserratrogencs, sembla com si augmentassin el delit i el goig de la lectura; com si la lectura recobràs interès i valor. I és en el redoblament de la intenció lectora que t’adones amb tota cruesa del que asseverava Montserrat Roig, que el plaer més difícil de transmetre és el de
El somniador es deixa amarar per l’aigua prima que cau al migdia i pensa que li convindria, ara que el cos declina i la ment ranqueja, retornar al poble que el parí enfora de remeis i que manté el cementiri polit com si fos la seu del consell de savis. Acluca els ulls i mira
Com si l’aire pesàs, com si incorporés partícules de vidre i d’acer sedegoses de traus en fer-se gola endins. Sola, perduda i abandonada canta Tebaldi el darrer acte de Manon Lescaut i hom voldria tenir als peus qualsevol caló per cercar-hi amb la llengua el reflex del desencís que carrega la tórtora perduda. L’aigua que
Leonard Cohen ha decidit instal·lar-se a l’eternitat per seguir fent poemes i cançons. Fa no res digué que estava preparat per partir, però li va faltar temps per dir que havia exagerat. Clar, ell que havia sucat la vida no es podia deixar vèncer pel rovell de la vellesa i la decadència del cos que
A les 8,30 el recull l’autocar que el portarà al centre d’educació especial i va a la parada de bracet amb son pare. Camina lent i hi pensa, i costa distingir qui és el pare i qui el fill. Amb la mateixa lentitud determinant s’imposa en qui mira l’escena la cançó “Father, son”, de Peter
Donald John Trump (Queens, NY, 1946) ja és oficialment el 45è president dels Estats Units d’Amèrica. Pel que ha dit durant la campanya electoral i com s’ha comportat, no és, precisament, un model de grans virtuds. És clar que, a partir d’ara, estarà en mans de les elits que governen els USA i sotmès a
Temps era temps, quan existien les bones persones, hòmens i dones de fiar i a qui confiar secrets densos; persones amb fortes càrregues de seny que deixaven anar quan calia, se solia dir d’elles que tenien saquetades de raó. O que la raó els vessava per damunt el cap. Ara mateix, hom té la sensació,
“Mentre se segueixi abordant la pobresa com un dèficit quantitatiu natural –o fins i tot qualitatiu- que cal compensar, no s’aconseguirà galvanitzar la voluntat política necessària per reduir-la. El pauperisme s’acabarà el dia que es reconegui que la pobresa constitueix una violació dels drets humans, per la qual cosa se’n declari l’abolició”. La frase és
Un tėntol en la lectura que més omple per jugar amb la criatura roba-cors, que no té idea bona, com ha de ser, i reclama totes les atencions possibles. Mestresseja, el menut, i amb tres anys té més seny que molts de ministres. Els diumenges sense ell i la seva juguera sense fronteres no ho
Obrir la fossa comuna de Porreres perquè hi entri l’aire de la justícia i la llum de la dignitat que se li ha negat durant vuitanta anys hauria de transcendir encara més del que transcendeix. En el cementiri porrerenc , en la seva fossa comuna, hi pot haver entre 120 i 130 persones afusellades provinents
Refinadament m’han preparat la taula sense donar-me menjar perquè ja fa temps que s’esvaí la gana. Sense manies i a empentes m’han desnonat tot recordant-me que tenc el dret a gaudir d’un habitatge digne. L’educació que s’imposa decreta callar i obeir les ordes com a signe de la millor criança.
L’editor Lleonard Muntaner acaba d’incorporar en el seu catàleg una nova col·lecció, «Antificció», dedicada a la literatura de la memòria, un vessant que no té gaires vies de sortida en el món editorial català, raó per la qual cal aplaudir. En mig any n’han sortit quatre textos, el darrer dels quals, «La passió segons Maria-Mercè
EL Govern de les Illes Balears ha creat un lloc web dedicat al projecte de pressuposts per a l’any vinent: http://pressuposts.caib.es/www/ant/pr2017/index.html. No m’he llegit les gairebé quatre centes pàgines que ocupen, però sí que he anat directament a mirar el pressupost total de despeses que puja a 4.646.729.494, una xifra que em costa d’apamar. Immediatament
El cementiri del meu poble, avui, era una catifa de flors, com m’ha dit una tia devota. Feia molts anys que per Tots Sants no hi anava i no sé ben bé perquè hi he parat enguany. No hi faig moltes passes, pel cementiri que puc considerar meu, però m’agrada visitar els dels pobles que