marginàlies

Leonard Cohen ha decidit instal·lar-se a l’eternitat per seguir fent poemes i cançons. Fa no res digué que estava preparat per partir, però li va faltar temps per dir que havia exagerat. Clar, ell que havia sucat la vida no es podia deixar vèncer pel rovell de la vellesa i la decadència del cos que posà al límit dels excessos i de les pregàries.

L’11 d’agost de 1999 hi va haver el darrer eclipsi total de sol del segle XX i per a molts endevins de panfonteta aquest silenci solar havia de preludiar la fi del món. A les 11 d’aquest dia, jo era a l’illa grega d’Hydra amb Jaume Santandreu taral·larejant “Bird on the Wire” que Leonard Cohen va compondre-hi el 1969, si no vaig errat. Hi va estar uns quants anys, a Hydra, el canadenc, a la meitat dels anys seixanta del segle passat i jo, cohenià irredempt de ben jove, volia sentir quelcom semblant al que sentí ell a l’illa per arribar a compondre cançons per mi tan colpidores. A més, no trobaria millor lloc per contemplar la parusia. D’aquesta visita ençà el cohenisme més pregon no ha deixat mai d’acompanyar-me.

És clar que Leonard Cohen mai no morirà i que només ens hem d’acostumar a percebre’l d’una altra manera; clar, però hagués pogut esperar una miqueta a cloure el puny i la barra. I tanmateix, ens anà preparant per a aquesta hora. El 28 de juliol d’enguany moria Marianne Ihlen, a qui Leonard estimà desesperadament a Hydra: “So long, Marianne”. Sembla que ell tingué temps d’escriure-li una carta que li llegiren abans de partir per sempre en la que li deia que prest la seguiria i que es trobarien en aquest camí cap a l’eternitat. L’ha sobreviscut tres mesos i catorze dies.

Som negat per ballar, però encara m’apuntaré a classes particulars de vals per prendre el teu, encara que tingui l’alè de brandi i mort, i arrossegui la seva cua fins a la mar, la nostra mar…