marginàlies

En Jonàs té 52 anys, pesa trenta-quatre quilos i camina amb una lentitud que fa patir. Acaba de sortir de l’hospital, on va ser ingressat per desnutrició severa i enolisme estratosfèric, clar. Conta poc de la seva vida però les quatre pinzellades que descriu  esborronen.

Als nou anys quedà orfe de mare i començà la davallada a tots els inferns. Aleshores  s’amistança amb el carrer i llevat d’uns anys a la presó per qüestions de política, diu arrufant el nas, no n’ha sortit mai. Portals, cases abandonades, aixoplucs d’emergència oferts per la bona gent que encara queda i que l’ha cuidat sempre, caixers bancaris, bancs de parcs i altres indrets gens acollidors li han fet de llar fins ara. Solitari i taciturn sense caure en la malcaradura, ha defugit sempre les colles i ha actuat com a veritable llop estepari.

Entrà a la presó amb tota la documentació acreditativa i en sortí sense; o ell mateix l’abandonà per no donar el net a ningú del que feia o deixava de fer.

Fa unes mesos, uns bons samaritans entraren en contacte amb ell de forma casual i d’aleshores ençà en Jonàs té qui vetlla per ell. Varen ser aquests samaritans els qui amb penes i treballs aconseguiren de fer-li el document d’identitat perquè durant molts anys en Jonàs no va existir.  I aquests mateixos auxiliadors el portaren a l’hospital en veure que es fonia lentament com una candela.

Diu en Jonàs que ha begut molt i que coneix bé la heroïna; que del primer no se n’ha sortit fins fa tres mesos, però que del cavall en descavalcà a força de poalades d’aigua gelada en ple hivern i vivint al ras.

Ara ja no pot pus. Nota que la candela de la seva vida acaba cera i ble. Se li explica que a Can Gazà podria estar bé tot i que ha de seguir una rutina sostenible i les normes més elementals de la urbanitat, la germanor  i la solidaritat. Mira qui li explica la vida gazanenca i en els seus ulls no hi ha res més que vidres trencats. Crida clamorosament la llàstima, en Jonàs, perquè dir-li vida a la seva existència abismada és un sarcasme insultant. Els responsables de Can Gazà veuen clar que en Jonàs necessita el seu auxili; que per persones com ell es bastí el casal.

I quan tothom pensa que acceptarà l’ingrés perquè no té res i sense cap refugi agombolador hi farà la pell, en Jonàs, amb un fil de veu, amb l’alenet de vida que li manté el nom, enllueix els ulls per intentar infructuosament de partir de la caquèxia que el té ben pres i diu que no vol quedar; que no pot quedar; que molt agraït però que ha d’anar a les cases en runes que habita sol i entotsoladament, perquè l’esperen una cusseta i un grapat de moixos a qui ha de cuidar.