marginàlies

Temps era temps, quan existien les bones persones, hòmens i dones de fiar i a qui confiar secrets densos; persones amb fortes càrregues de seny que deixaven anar quan calia, se solia dir d’elles que tenien saquetades de raó. O que la raó els vessava per damunt el cap. Ara mateix, hom té la sensació, en passejar pels diaris digitals o de paper, embadalint-se davant la televisió o assistint als debats dels parlaments estatals o provincians –amb digníssimes excepcions- que la raó i el seny són armes que poden fer mal, raó per la qual no convé a cap preu fer-ne ús si no volem prendre mal.

Ja tenim nou govern estatal presidit per Mariano Rajoy Brey, que ostenta el càrrec des del 21 de desembre de 2011. No es pot dir d’ell que sigui assimilable als homes bons de què parlava, però demostra una habilitat especial per anar fent sense que es noti gens que fa res. Al mateix temps, costa d’afirmar que tingui saquetades de raó. El sr. Rajoy acaba de nomenar Soraya Sáenz de Santamaría Antón com a vicepresidenta i ministra de la Presidència i per a les Administracions Territorials. La sra. Sáenz de Santamaría diu que el seu treball amb el territori serà presidit per l’esforç, l’empatia i la imaginació. Inquietant trinitat, certament. I si d’entrada, per la contundència dels tres substantius, hom pot pensar que té tota la raó, en conèixer els procediments i discursos de la vicepresidenta, dubta molt de la seva capacitat empàtica i encara més de la seva capacitat d’imaginació per resoldre qüestions polítiques, si descartam com a imaginativa la solució d’atiar el Tribunal Constitucional contra el Parlament de Catalunya per tal d’entrebancar el procés.

Per tot plegat, en veure la feblesa de les pensades de qui mana i comanda i la inconsistència dels seus arguments, es pot afirmar que arreu s’imposa la raó la raó del pont de Lleida, que fan pagar perquè sí.