marginàlies

El cementiri del meu poble, avui, era una catifa de flors, com m’ha dit una tia devota. Feia molts anys que per Tots Sants no hi anava i no sé ben bé perquè hi he parat enguany. No hi faig moltes passes, pel cementiri que puc considerar meu, però m’agrada visitar els dels pobles que visit per primera vegada. No és cap atracció morbosa i tira més per les camades de les curiositats més xafarderes. I m’agrada mės sense flors, sense festa, el cementiri, que domini la pedra i el ferro de les làpides, i parli molt més allò que guarda que allò que mostra. I som dels que hi parla fluixet, per respecte als qui hi reposen i per respecte a les paraules, clar. I avui tot era gent, retrobaments, recerques de nissagues perdudes i demandes d’informació d’on és aquella o aquell, com si encara fos presència i hi poguessis fer xerrada.

No hi he trobat molts crisantems i me n’he alegrat. Al pobre, per florir per aquest temps, li ha tocat ser flor de difunt i ja se sap que d’ell se’n fa un té extraordinari i ės un bon remei per combatre el grip. A més, és símbol de saviesa i honestedat. Reduir-lo a ornament d’un dia i de difunts em sembla una ofensa.

Em diuen que al cementiri del meu poble el cuiden una colla de dones des de fa molts anys i que per això ės una copeta d’or. Cada dia, pràcticament, el desen i a canvi, només, de les gràcies dels que el visiten.

I demà és la Dia dels Morts. De petit no entenia aquesta tradició: si som sants tots, a què ve recordar-nos el dia següent que som o serem morts, o ànimes tristes o angoixades; difunts desemparats i a mercè de totes les inclemències?