marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

10 de novembre de 2016
0 comentaris

PARE, FILL

A les 8,30 el recull l’autocar que el portarà al centre d’educació especial i va a la parada de bracet amb son pare. Camina lent i hi pensa, i costa distingir qui és el pare i qui el fill. Amb la mateixa lentitud determinant s’imposa en qui mira l’escena la cançó “Father, son”, de Peter Gabriel. Els núvols que observen l’escena sembla que rememoren el dia que negaren els camps fructuosos de les seves emocions; el dia que morí son pare. El piano imposa silenci per sentir el clam del buit. Pare i fill, esquena contra esquena, l’una amb l’altra fins que la calor els embolcalla, canta Peter Gabriel. I retornen els estadis d’alenades compassades i mirades agomboladores de pare; i als llavis estrictes de pare que sabem molt més del que diuen, llavis que treballaven les besades de sol a sol i de nit en nit les desplegava. Què serà del jove de caminar lent i pensament fràgil quan li falti el pare? En faltar no s’ho hauran dit tot i el fill no sabrà a quin braç confiar la caminada. Fins on podrem anar, pare i fill?, es demana Peter Gabriel, i ell, torna a veure son pare. Ningú com ell, com son pare, per preservar-li el cant de la tendresa o el crit de rebel·lia. Enyora la mà de pare que empara, mà de mel i sucre, de manobre de carícies, d’enginyer d’emotivitats a partir d’una mirada. I sap que sense son pare no arribarà gaire més lluny d’on veu com avancen pare i fill cap a la parada de l’autobús. I vol tornar ser l’infant que jugava amb el banyarriquer sota la mirada esglaiada de son pare.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.