marginàlies

Com si l’aire pesàs, com si incorporés partícules de vidre i d’acer sedegoses de traus en fer-se gola endins.

Sola, perduda i abandonada canta Tebaldi el darrer acte de Manon Lescaut i hom voldria tenir als peus qualsevol caló per cercar-hi amb la llengua el reflex del desencís que carrega la tórtora perduda.

L’aigua que vol desesperadament Manon estirada en el desert del seu desesper és torna pols en tocar els seus llavis crivellats per la dissort i la desventura.

El sol no enlluerna, avui, i tots els mals presagis s’amunteguen a la boca de l’estómac.

El coratge es neteja amb vinagre les ferides, a la farmaciola no hi queda cap dormissò capaç d’alleugerir el pes de la levitat que ho cobreix tot i el crit del vertigen ja és irresistible.

Cap cançó, cap música no pot rescatar del marasme on llangueixen el temps i els instants, cap indici de vida amb cara i ulls, nom i llinatge.

Del cel no en pengen claus ardents ni lianes i el terra és una catifa infinita de caliu.

L’aire crema i l’espai és clou lentament com una petxina.