llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Publicat el 13 d'abril de 2012

xoriço – botifler

El xoriço de tota la vida, l’embotit de porc, ens ve del castellà, que sembla que el va recollir del llatí vulgar sauricius o salsic?um. El botifler, el partidari del Borbó durant la guerra de successió, sembla que és una variant de botinflat, inflat com un bot. Pel que es veu, això faria referència al fet que els partidaris de Felip V eren tots de classe alta, i lluien unes bones galtes i un perfil rodó de menjar bé, en una època en què el plat a taula no era un dret garantit cada dia. Això dóna un aire de lluita de classes, de rics contra pobres, a la guerra pels furs i drets de l’antiga Corona d’Aragó. Així, tant els xoriços que avui dia ens han fet acabar el pa com els botiflers que ens impedeixen tenir les barres que ens toquen tenen tots dos una base d’embotir, d’omplir alguna cosa fins a posar-la tibant, a punt de petar… En fi.

A sobre, tant els xoriços com els botiflers van tenir uns rivals històrics.

Els rivals dels chorizos eren els polacos i els opositors dels botiflers eren els maulets, a València, i els aguilots o vigatans al Principat. Chorizos i polacos eren els noms de les dues faccions que al Madrid del XVIII i començament del XIX donaven suport, respectivament, a les companyies estables dels corrales del Príncipe i de la Cruz, en una època en què el teatre era un entreteniment assimilable al futbol d’avui en dia. Ara els catalans som polacos. Quines voltes. D’altra banda, sembla que el nom de maulets, que rebien els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria fa 300 anys i de la independència de la nació ara mateix, és d’origen valencià i fa referència al maular dels gats, pel caràcter murri i astut que els maulets comparteixen amb els felins.

Ara bé, continuant estirant del fil, em pregunto com el xoriço va fer el salt als aficionats del teatre i als petits negocis amb diner negre. I resulta que chorizo amb el valor de lladregot no ve del llatí, sinó del caló, de choro, que vol dir lladre. D’aquí chori, i amb l’afegitó del sufix despectiu –azo, ens trobem amb un xoriço sense porc. Per tant, d’embotit res de res.

Pel que fa al botifler, també hi ha qui defensa que ve del francès beauté fleur, una altra manera de dir-ne de la flor de lis, el símbol dels Borbons. O d’un mariscal, Louis François de Boufflers, que es va distingir en un parell de batalles: Nimega (1702) i Eckeren (1703).

Sigui una cosa o una altra, he arribat a la conclusió que tant en la societat com en la llengua no tot és el que sembla a primer cop d’ull. I que de vegades el gust per les metàfores és perillós.

  1. La guerra de successió al Regne de Espanya d’aleshores tanmateix sembla que va ser una guerra europea.

    On per una banda s’enjuntaven entre d’altres els interessos de francesos i castellans en continua expansió a través de la casa dels borbons fins els seus successius régims democràtics de mentalitat centralista i jacobina.

    I per l’altra banda els interessos entre d’altres d’anglesos, austriacs i catalans a través de la casa dels austries fins els seus successius régims democràtics de mentalitat confederal i més independent.

    (És molt més probable que Maulet vinguera de Maula o -Mulà-, l’home bó, de confiança o cap de vila arran dels conversos sota govern àrab en època mussulmana). 

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de A la recerca del geni de la llengua per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent