“Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d’home, cap tirania pot dominar-lo”. Ho digué així o gairebé “l’ànima gran” Gandhi, que ahir va fer 64 anys que morír assassinat. Mohandas Karamchand Gandhi havia nascut a Porbandar (a l’estat indi de Gurayat) el 2 d’octubre de 1869. Resistent no violent,
Aquest finit cap de setmana, el Govern de les Illes Balears, presidit pel president dels quatre accents, José Ramón Bauzá Díaz, ha fet a Lluc unes jornades de feina i convivència. Segons la premsa, el president, consellers i consellera arribaren el dissabte de matí, treballaren durant tot el dia, pernoctaren en cel·les individuals i el
Ran de mar revenen les ganes de fer memòria dels dies resplendents que surten de mare. I d’ajustar les minuteres i l’arena del temps que escapa dels armaris i dels rellotges. Un salacot, el sol demana. Com el jou la bístia, crida la melangia la tristura. L’aigua de la cala és gelada, encresta els mugrons
A la sala d’espera de les consultes mèdiques tothom sol callar o parla fluixet, no fos cosa que s’escapi qualque inconvenient o es mostrin en excés les limitacions pròpies de les humanitats amb bona càrrega d’humilitat. Tota manera, no és estranya la presència d’esperants que volen demostrar a bastament tenir la ciència infusa i pontifiquen
“Voldria morir, ara mateix, tocat pel llamp de l’amor”, canta l’adroguer mentre compon la lleixa de les acetones. “No hi ha cap nit de pau, des que em deixares, sol i esmaperdut”, estira el coll perquè la darrera nota és un si i canta amb un to massa alt per als seus migrats recursos de
En algun paper, per ventura, o escrit amb sang ensalivada en clatells acabats de néixer, es deixa dit que la clau mestra de tot plegat és la mirada. I el desllorigador, la rella en què es torna en tocar marines humanes, o les obertures que practica en els panorames. Sempre aviciar el mirar àvid, vet
Sergio Leone ens contà el 1966 quin preu tenia una mort al far west muntat a barrisc i per quatre rals a Almeria. Un any abans, ja ens havia mostrat allò que es pot fer per un grapat de dòlars i un any després completaria la seva particular “saga del dòlar” amb un de bo,
Corren mal temps per als que han perdut els estreps socials i, encara més, per als que, per manca o insuficiència de recursos econòmics, s’acosten perillosament i sense voler-ho als marges de la contenció social. Des de Can Gazà, el panorama de les cunetes cíviques es contemplen amb temor gens dissimulat. De cada cop són
Campanars acabats a mitges celebren la fe de l’alcalde. Lladra una cussa a gola plena en espetegar la primera rodella dels focs d’artifici i al punt la urbs esdevé canera. Els vitralls de la Seu pateixen, però cal atendre els capricis del nou virrei i el seu seguici. El vagabund no es perd la festa:
A punt de gran dia, hem davallat a na Foradada des de Son Marroig. El dia, impropi d’un diumenge de gener, hi acompanyava força. El març del dos mil vuit fèiem la mateixa caminada amb na Xima, la nostra terrier, i en veure com li costava pujar, veiérem a les clares que l’animalet ja era
Va ser Gabriel Barceló qui, adaptant la “Cançó de Son Coletes” als temps inclements que ens toquen de viure als illencs, volgué que Guillem d’Efak també fos anit a Can Alcover per fer un clam per la dignitat del català tot reclamant a l’Ajuntament de Palma que torni a convocar només en aquesta llengua els
Anit a les 20 hores, a la mateixa que es proclamaran els premis literaris Ciutat de Palma en castellà i català, a Can Alcover, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el PEN Català, amb la col·laboració de l’OCB, celebraran l’acte “Sant Sebastià literari. Lectura reivindicativa: per uns premis Ciutat de Palma en català i de
No parlaré de Pepe ni de la seva trepitjada covarda a la mà esquerra de Messi, diu el culer irredempt en asseure’s en el tamboret de la barra del bar. Ni de la lliçó de futbol i correcció esportiva del Barça, anit, al camp blanc de Madrid, rebla. I jo no pens dir res del
Fa dies que refaig, amb Ulisses, el viatge de retorn a Ítaca. La traducció de l’Odissea que ha fet Joan F. Mira, editada per Proa, gairebé m’ha begut el seny, en el millor dels sentits. Molt m’he ajupit, retut d’emoció, als genolls dels deus i de les deesses que presenta Homer en boca de Mira.
La meva padrina de part de pare va tenir vuit fills. En començar la postguerra, els quaranta del segle passat -anys de fam severa a Mallorca- el major d’aquests fills tenia quinze anys i el darrer acabava de néixer. El padrí era sabater i aquells temps no eren gaire propicis ni a estrenar sabates ni