marginàlies

Fa dies que refaig, amb Ulisses, el viatge de retorn a Ítaca. La traducció de l’Odissea que ha fet Joan F. Mira, editada per Proa, gairebé m’ha begut el seny, en el millor dels sentits. Molt m’he ajupit, retut d’emoció, als genolls dels deus i de les deesses que presenta Homer en boca de Mira. He fruït de valent en veure l’Aurora, la filla de l’alba, mostrar els seus ulls rosa. I en llegir detingudament que “no existeix res més dolç que la pàtria i els pares”, l’espinada s’ha omplert de calfreds.

I per ventura és cert que, com Lluís Llach, estic malalt d’amor pel meu país, però en llegir aquesta descripció que la deessa Atena fa d’Ítaca:

“Ets ignorant, foraster, o véns de contrades llunyanes,
si és que no saps quina terra és aquesta. No és que no tinga
fama ni nom conegut, i de fet la coneixen moltíssims,
tant dels qui viuen allà on naix el sol i s’aixeca l’aurora,
com dels qui habiten a l’altre costat, cap a l’ombra i la fosca.
És terreny aspre, i ací els cavalls no s’hi crien ni corren;
no és excessivament pobra, i tampoc és molt ampla ni extensa.
Té, tanmateix, forment sense límits i vi en abundància:
hi ha, contínuament, bona pluja i rosada fecunda.
És bona terra de cabres i bous a pastura. Hi ha boscos
d’arbres diversos; i té abeuradors on no falta mai l’aigua.
I per això, foraster, el nom d’Ítaca ha anat fins a Troia,
tot i que diuen que Troia és molt lluny de la terra d’Acaia”.

no puc evitar pensar en la meva illa, en Mallorca, i amb els que la volen decapitada; amb la fúria i l’energia amb què la degraden i la humilien.