marginàlies

No parlaré de Pepe ni de la seva trepitjada covarda a la mà esquerra de Messi, diu el culer irredempt en asseure’s en el tamboret de la barra del bar. Ni de la lliçó de futbol i correcció esportiva del Barça, anit, al camp blanc de Madrid, rebla. I jo no pens dir res del desmillorament notable de la faç del president de govern de l’estat, a qui li dol, diu el molt puta, tocar la butxaca al personal, li contesta l’amo per fugir d’estudi.

Idò jo no us diré què en pens del cinisme de cada dia més afusat del president dels tres accents, replica l’esquerrà que sempre s’asseu a la vora la màquina escurabutxaques. Parlaria del mal que ens ha fet als illencs la desaforada cobdícia dels hotelers i la cera del Corpus institucional de què han gaudit ahir, avui i sempre, però avui val més deixar-ho anar. I pensant-hi bé, hi torna aixecant altivament el cap, es tractaria de parlar del conseller de Turisme sense gens d’agitació ni acritud per dir que pel seu cos no gaire generós hi corre sang antimallorquina.

Hi torna l’amo, per evitar entrar en converses aiguamolloses, dient que caldria parlar dels festius que volen passar a dilluns i de la collonada de celebrar el dia de la Constitució; i de voler llevar la segona festa de Nadal senzillament perquè és festa catalana. Que van contra la productivitat, les festes? I què? Ah, i també hauríem de parlar de Jaume Matas i del seu avès per ficar la mà allà on no tocava. I a la fi parla el madridista, l’objecte de desig de discussió dels parroquians, que seu just davant el mostrador dels diaris del bar per dir, simplement, que se’n vagin tots a ca na Tix; que ho ha entès tot a la primera i que si no té xerrera és perquè qui té la culpa de tot és Urdangarín i això del Noooosss, o com es digui, redéu, que no oblidem que jugà al Barça de handbol, que penjà la seva samarreta al Palau i encara no l’ha despenjada. Per tant, apuja el volum de la veu mentre s’aixeca, callem tots, que el callar és com a sucre.