marginàlies

Corren mal temps per als que han perdut els estreps socials i, encara més, per als que, per manca o insuficiència de recursos econòmics, s’acosten perillosament i sense voler-ho als marges de la contenció social. Des de Can Gazà, el panorama de les cunetes cíviques es contemplen amb temor gens dissimulat. De cada cop són més les demandes d’entrada al casal i també les persones que, vencent la vergonya que les tenalla, s’hi atansen en cerca d’aliments.

I atenent la tristor dels nous –i endeutats- pobres, em revenen les paraules que diu dels deambulants Homer a l’Odissea: “Per a un home indigent no és gens bo el sentiment de vergonya”. Potser tingui raó, el grec; i que del seu temps al nostre hi ha poques diferències. Per ventura, de llavors a ara, sols han canviat certs signes del silenci. “La força del ferro atrau tots els homes”, també adverteix en un altre instant. I s’escampa tant, l’ona d’aquesta pedra en l’estany de les pensades, que pot ser aplicada a nombroses contingències i actituds. També la misèria i el pauperisme engalipen i gens tímidament. Tot plegat, és probable que de la tristor que acompanya aquestes reflexions en neixi alguna llàgrima d’impotència, tot i sabent que els indigents tenen el llagrimer d’acer. I tornant a Homer, mirau com descriu el plor que sentiren Ulisses i el seu fill Telèmac en retrobar-se:

Varen sentir com pujava el desig de plorar, l’un i l’altre,
i els seus gemecs eren aspres i aguts, més forts que quan criden
els esparvers i els voltors d’ungles tortes als quals els pagesos
els arrabassen els fills abans que no els cresquen les ales:
tan llastimós era el plor que vessaven per sota les celles.