marginàlies

Anit a les 20 hores, a la mateixa que es proclamaran els premis literaris Ciutat de Palma en castellà i català, a Can Alcover, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el PEN Català, amb la col·laboració de l’OCB, celebraran l’acte “Sant Sebastià literari. Lectura reivindicativa: per uns premis Ciutat de Palma en català i de prestigi”. L’AELC i el PEN, el mes de juny de l’any passat i assabentats de la decisió de l’Ajuntament de Palma, presidit per Mateo Isern, de convocar els premis Ciutat de Palma en castellà, promogueren un manifest crític amb aquesta decisió que rebé el suport de més de 350 escriptors de tots els Països Catalans.

L’acte d’avui a Can Alcover ve a ser el punt central d’aquesta campanya en el qual una cinquantena d’escriptors ja hi han confirmat l’assistència per fer una llegida compartida.
Trescant per la biblioteca a la recerca d’un document que res tenia a veure amb aquesta causa, m’he topat amb un text de Francesc de Borja Moll titulat “Versos de la Ceba” editat per als amics del lingüista el 1971. És una publicació, com dic, de curs restringit, raó per la qual no crec que tingués gaire ressò. El “pare” Moll, com era conegut per molts, tenia un sentit de l’humor molt agut i extraordinari. En el pòrtic d’aquesta obra diu que de jovenet va voler ser poeta i no se’n sortí; que sabia fer poesies, però no versos. Diu també que li agradava fer-ne, de poesies, “sempre que fossin de tema alegra, per anar de berbes”. Així, com a obsequi “als amics que participen en el goig de veure acabada feliçment la tasca que m’ha ocupat gairebé tota la vida”, el Diccionari Català-Valencià-Balear, presentava aquest “llibretó” amb algunes de les seves gloses que tenen en comú “el culte de la Ceba”. I ja se sap que, a Mallorca, els homes del saber –de la Renaixença fins ara- es convertien en “de la Ceba”.
El darrer poema d’aquesta obra, datat el 1967, es titula, precisament “Davant l’alt simbolisme d’una ceba” i Moll el dedica a Bernat Vidal i Tomàs “que em va obsequiar amb el gravat d’una magnífica ceba”. En un acte com aquest, ben segur que Francesc de B. Moll no hagués llegit aquest poema perquè, a part d’un refinadíssim sentit de l’humor, era força respectuós amb les formes i amb els fons. De tota manera, no crec que s’enfadàs si, en ocasió d’aquesta lectura reivindicativa, algú el digués en veu alta. Diu així:

Plena de seny, madona la Botànica
ha donat noms a aquesta augusta bolla
tant en llengua saxona com romànica:
oignon i Zweibel, ónion i cebolla,
cipolla i sígola, ceapa i cive,
i Allium Cepa en savi llatinòrum.

Malgrat que la nostra llengua us sembli aspriva,
oh parladors de mant forateròrum,
no vos faceu il·lusions, que tota
denominació semblarà teba
davant la flama d’ideal que brota
del nom coent i fàustic de la Ceba.