Delicadament, don Cosme, el metge, tustà la porta mig oberta, no esperà que acabassin d’obrir-la i es presentà. Na Sisla, empegueïda perquè fins llavors cap metge no li havia vist els embarassos ni assistit els parts, però també alleugerida en veure que no faria la feina sola com es temia, es lliurà completament a les
Em volta el cap una mena d’aura gens santificada que es fa forta en el front. Adesiara m’ataca una tos improductivíssima que em llança tatxetes als pits i als polsos. Respir com si picàs a la mina. L’esquelet em molesta i, sobretot, les articulacions sembla que siguin de paper de vidre. Em costa concentrar-me i
Haurien de forçar molt la memòria per saber qui va ser el darrer hoste d’aquella cambra que, oficialment i “per si de cas”, feia les funcions de presó i que ocupava un reduït espai de l’edifici de l’escorxador municipal. De fet, el saig Moltó no va tenir bo de fer trobar-ne les claus. D’ençà de
Avui dissabte ha tingut lloc el reconeixement que l’Ajuntament de Palma ha tributat a Miquel Fullana en al Coll d’en Rabassa. Gaspar Valero i Pere Galiana han dirigit una visita guiada que ha menat els nombrosos assistents fins a línia de mar on se li ha dedicat un carrer. La iniciativa d’aquesta dedicació partí de
Té la planta d’actor hollywoodenc i la conversa engalipadora. Va parar a l’illa fa uns anys amb quatre estalvis a la recerca dels seus avantpassats. Acabà la reserva econòmica sense haver trobat cap veta de la seva avior mallorquina. Nom José Jorge i manifestà en demanar estatge que havia fet de clown, de contacontes i
En Mateu Xiulet, favorer i de llàgrima prima, es compadí d’ells i els parà taula per dinar. Els parroquians del bar comentaven entre ells què podien fer per aquells dos pobrets miserables caiguts com de l’aire del cel justament el dia de sant Llàtzer en què semblava que les males noves i les desgràcies hi
En Paco Trigo era de la vila a mitges. Alguns, amb una mala bava impròpia de la bonesa congènita dels vilatans segons la doctrina del comú, per menysprear-lo deien que, per molt que hagués nat un dia de sant Llàtzer, el patró, i a la vila, l’havien encomanat a fora i fora hagués nascut de
M’aixec com si m’haguessin maçolat i mentre prenc el cafè, m’entretenc contemplant uns instants la vida silent dels llibres; el seu glatiment compassat en els prestatges. Per ventura n’hi deu haver qualcun que voldria fugir, però ben aviat s’hi repensa. Del caramull cada cop més voluminós dels que esperen atenció en prenc el que fa
Rafel Ramis és un actor mallorquí forjat en el teatre vocacional dels anys setanta i vuitanta del segle passat. Part essencial del Teatre de Bunyola (1966–1997) -que marcà fites en l’escena illenca d’aquests anys- ha pres part en un centenar llarg de muntatges teatrals, el darrer dels quals, si no vaig errat, és un “Siau
No sé què vull, quan l’any encara compta hores. Per ventura assegurar que res per voler no em saciarà la set de desfici. Tenc un arenal a la boca i la llengua massa avesada al gust de sauló per desitjar el tast auroral de la saladina.