marginàlies

En Paco Trigo era de la vila a mitges. Alguns, amb una mala bava impròpia de la bonesa congènita dels vilatans segons la doctrina del comú, per menysprear-lo deien que, per molt que hagués nat un dia de sant Llàtzer, el patró, i a la vila, l’havien encomanat a fora i fora hagués nascut de no ser per la trapelleria del destí. Això volia dir que la seva condició vilatana no era entera, que li faltava algun ingredient substancial per ser autèntica. Feia de guixaire i era ben discret i moderat per molt que, en algunes avinenteses, sortís de la penombra de l’anonimat per ajudar els joves vilatans que li ho demanaven a fer-se amb els serveis d’alguna meretriu del  grapat que coneixia.

Era de costums fixos. Es posava en feina a les vuit del matí i en feia fins a la mateixa hora del capvespre, parant només una hora per dinar del que li havia preparat sa mare dins una carmanyola de llauna. En
acabat la feina i retornat a  la vila, s’aturava invariablement al bar de Rafel Poquet a fer un grapat de conyacs.

En Paco tenia una mirada que blasfemava, va sentir dir un dia a son pare. I no és que el seu aspecte, a la
primera llambregada, fos repel·lent, ans al contrari: deixava anar un què embruixadís. Tot i la discreció amb què es movia, encomanava un respecte estrany.

Parlava baixet, en Paco Trigo, i molts, en aquesta moderació, hi veien maledicència. En bona part dels vilatans s’hi havia fet lloc la mateixa intuïció mala vers ell, que caminava amb una parsimònia amenaçadora. El rector i tot, deien, s’enravenxinava quan es topava amb ell i el saludava simplement amb una tímida acalada de cap per no topar-se ni amb els seus ulls de lucífer ni les seves paraules baixes però malcriades, segons els més escrutadors dels vilatans.

Conten que quan en Paco Trigo va fer la primera comunió semblava que anava a un carnaval i quan el rector li
donà la sagrada forma la va prendre com si fos una llepolia, sense gens de contrició. Aquest dia, a més, a l’hora de combregar les criatures, un cap de fibló va aixecar mitja teulada de l’edifici de l’estació del tren i  molts cregueren que era per mor d’ell i la seva mala ombra tocada, deien, pel mateix diable.

No era estrany que davant un accident greu, una mala nova o un cop d’infortuni escruixidor, molts es
demanassin on era Paco Trigo en el moment del terrabastall; o que mirassin d’establir fanàticament lligams entre ell i el contratemps feridor.

Ningú no se sentia còmode davant ell i contra la seva suposada capacitat per pervertir la bondat i la placidesa de les persones dignes i virtuoses, eren legió els qui en resaven novenes al patró. I encara eren més els que s’atrevien a afirmar que tot era per càstig de sant Llàtzer perquè no feia el seu nom, quan s’ho mereixia per
tot el que féu perquè naixés condretament i cristiana en unes circumstàncies que no li eren gens favorables.

Deia en Paco que havia nascut a la presó de la vila i era veritat. Els seus pares arribaren al poble un dia
de sant Llàtzer, mentre a la plaça la banda de música d’Infanteria tocava pasdobles i marxes militars. Amb una maleta a vessar pararen al bar de can Xiulet tot ple de vilatans que feien el vermut. Sa mare –na Fuencisla,
rebatejada a la vila com “Sisla”- amb una panxa fins al coll maldava per trobar una cadira i asseure-hi aquella criatura que era a punt de néixer, mentre el seu pare, en Goyo, demanava per un home que ningú d’allà no coneixia. I el seu afany per descriure’l era tan vehement com la negació que rebia per resposta.

Segons Goyo, es tractava d’El Nando, un cosí seu que feia cosa d’un any havia arribat a la vila, que s’havia
llogat de missatge a una possessió del terme –en desconeixia el nom- i que el convidava a venir perquè aquí hi havia feina a voler, ben pagada, i que fins i tot hi havia trobat una casa per llogar. I per mostrar que no s’ho inventava, desplegava la carta firmada per El Nando.

Ningú del bar coneixia cap Nando, ni ningú que respongués a la descripció detallada i puntual que en feia.
Fins que entrà el missatge de son Bòtil. Ell sí que el coneixia, que havia estat llogat allí un grapat de mesos, però que feia cosa de quinze o vint dies se n’havia tornat a la península. En Goyo, davant aquella escomesa, mirà la data de la carta i veié que l’havia escrita feia dos mesos llargs. De cop, ell i na Sisla veien com s’enderrocaven milers de cobejances construïdes damunt una quimera que parlava de treball dur, de diners a curt termini i de retorn triomfal, com dos senyors, a la casa pairal del seu poble peninsular. I en  haver volat el seu contacte en aquella terra desconeguda només els quedava morir allà mateix i en aquell instant perquè no tenien els diners suficients per tornar-se’n al seu poble ni on anar com no fos davall un pont.

Qui i com proposà momentàniament la presó com a llar per a aquelles dues dissorts, una d’elles a punt de parir, és tota una altra història.