marginàlies

Haurien de forçar molt la memòria per saber qui va ser el darrer hoste d’aquella cambra que, oficialment i “per si de cas”, feia les funcions de presó i que ocupava un reduït espai de l’edifici de  l’escorxador municipal. De fet, el saig Moltó no va tenir bo de fer trobar-ne les claus. D’ençà de la reforma de feia cinc anys el saig podia assegurar que ningú no hi havia posat els peus i d’abans no en recordava cap. Per ventura sí, algun gat que fes escandalera, però eren records boirosos, confusos.

En veure l’estat que presentava aquella capsa de mistos, talment com l’havien deixat els picapedrers feia cinc anys, es digué que amb poc temps ho tendria enllestit. A banda de netejar aquell diminut estatge que el llit de plaça encara empetitia més, li caldria trobar un matalàs i tot d’una pensà en la gent de l’Adoració Nocturna. El rector, en sentir la demanda del saig, òbviament que hi consentí. I encara més: demanà a en Moltó que, abans d’acomodar el matrimoni forà en aquella improvisada però resolutiva coveta de Betlem, acompanyàs l’home a la rectoria, que volia conèixer-lo i oferir-li el seu ajut en tot i per tot el que necessitassin i fos al seu abast.

No gaire cosa podia fer per ells, digué a Goyo, si no era donar-los uns cèntims i fer-se càrrec dels queviures que haguessin de menester. Que anassin a la botiga de can Nespla, comprassin el que  volguessin i ho carregassin a nom seu, que l’amo n’estaria assabentat. I que esperava que ben aviat  trobassin un lloc millor per estar. I que ell miraria personalment de trobar-los alguna casa per llogar d’acord amb les seves possibilitats. I que també miraria d’aconseguir-li una feina, a en Goyo, que si  sabia fer de pagès a la seva terra, també en sabria en aquesta que tan de cor l’acollia. I que no  oblidassin en cap moment que Déu no abandona mai els fills que el serven. I que esperava veure’ls per  l’església. I que si els podia servir en res més, que li ho diguessin.

El saig Moltó no féu tanta comèdia ni giravoltà tant com el rector, però va ser molt més eficaç. Mentre  tornaven a la presó anava presentant els indrets que calia que conegués en Goyo: les botigues, cal  metge, l’apotecaria i el botigó de can Nespla. Finalment, li  indicà on vivia ell, el féu passar i li presentà  la seva dona.

En Goyo anava i venia purament per inèrcia, gairebé sense sentit, surant per sobre d’uns  esdeveniments que no sabia tractar. Qui li hagués dit quatre dies abans, quan partí del seu poble amb la seva dona a punt de parir, deixant els dos fills amb la sogra tot esperant el moment oportú per  reunir-se amb ells un cop instal·lats i amb els doblers per poder pagar els passatges, que tot es torçaria,  que acabaria per caritat a una presó nova i que no sabia ni què faria l’endemà. I no parava de pensar en la seva dona que des del primer moment no va veure gens clara la invitació del seu cosí. Que  és un bandarra, Goyo, i ell que no, dona, que si no fos així ell no ho diria, i ho diu tan clar! Sabia en Goyo que la seva dona li recordaria que ella l’havia advertit i que eren allà i d’aquella manera per la seva tossuderia. I pensava en el fill o filla que vindria, que també ho deia ell a la seva dona, millor que  quedis, ja hi vaig jo, m’instal i veniu tots quatre després. Però na Sisla –aleshores encara Fuencisla-  gelosa, amb aquella gelosia infantil que és més malaltia que excés de zel i amor, amb tu vindré, que no me’n refii. Doncs així es trobaven, envoltats d’almoines quan ells percaçaven fortuna. Ja instal·lats en  aquella presó amb traces de cel·la monacal, asseguts en el llit, sense una trista cadira ni una taula on deixar-hi la maleta amb tanta roba que penava, en Goyo i na Sisla es miraven, es tiraven l’un a l’altra la  saliva impol·luta de la rebequeria i s’abraçaven l’aspra calentor de la derrota. No es deien res. No calia:  ell tenia els ulls en els fills que havien deixat al poble  i na Sisla, que es refregava la panxa fins a la boca, intentant escoltar els moviments d’encaix d’aquella criatura que si ningú no hi posava remei, i tot semblava indicar que no, naixeria per caritat en la presó d’un poble en festa major. Per la finestra embarrada i escopida a l’aire per evitar entremaliadures dels hostes provisionals, entrava el to suau del  color de rosa del darrer instant del capvespre de sant Llàtzer. Tot era soroll de festa, pels carrers. Just al  seu costat, els firaires exhaurien els dàtils i les ametlles ensucrades. Per sota la porta que no podia  acabar de tancar, entrava la flaire dolça de les pomes confitades, mentre na Sisla i en Goyo es miraven  sense trobar-se cap indici que no fos d’angoixa.

El saig Moltó, per indicació del batlle, havia avisat el metge de l’estat de na Sisla i on podria trobar-la.  Tenia por, el batlle, que parís sola i que bé ella o la criatura prenguessin malament. I prou neguitós  estava amb el Ball de les Donzelles, el governador i sa filla, com per despreocupar-se d’un assumpte  que no havia enviat a demanar.