marginàlies

En Mateu Xiulet, favorer i de llàgrima prima, es compadí d’ells i els parà taula per dinar. Els parroquians del bar comentaven entre ells què podien fer per aquells dos pobrets miserables caiguts com de l’aire del cel justament el dia de sant Llàtzer en què semblava que les males noves i les desgràcies hi estiguessin vedades. Morir-se per sant Llàtzer, a la vila era considerat un mal averany per a la família de qui occia. I, de fet, en els darrers cinquanta o seixanta anys es podien comptar amb els dits d’una mà els que havien mort en dia del patró. Així i tot, ni on morir-se, tenien en Goyo i na Sisla. La vila no disposava de cap hostal: per què en necessitaven cap si no era de pas, la vila, ni gairebé vila i tot, tan pocs eren, i tothom emparentat amb tothom i cadascú amb un ca seva ben polit?

I tornava a ser en Xiulet qui avançava vies de solució resolent parlar-ne al batlle que, en aquell moment,
presidia el concert de la banda de música d’Infanteria amb els  regidors, el bisbe de la diòcesi –convidat pel rector- el mateix rector, el tinent coronel del destacament militar de Ses Comes i altres personalitats civils i militars, en deien.

Na Sisla esbufegava de valent ningú no sabia si d’espant o per dolors de part. En Mateu Xiulet li demanà si volia que avisàs el metge, però na Sisla li digué que no, que no era el primer embaràs, que ja era el tercer; que els dos fills havien quedat amb sa mare i que, experimentada en parts, per això, sabia que la cosa estava en marxa però que no era madura, encara. La banda, just en aquell moment, feia sonar la Marxa Reial, darrera peça del repertori, i en Xiulet cridà el seu fill gran amb l’encàrrec que anàs a cercar el batlle i li digués que passàs pel cafè tot d’una, que hi havia una emergència.

El batlle, davant allò, digué que no hi podia fer res i, en sentir-lo, saltà en Tasar Moll que li recordà que, com a màxima autoritat, havia d’intervenir perquè si no, s’exposava a què aquella al·lota parís a can Xiulet mateix o ho fes el vespre, enmig de la plaça, freda com un ca, mentre al seu Teatre i Cine Fontauba s’hi feia el Ball de les Donzelles.

Davant aquesta escomesa clara com l’aigua se’n fa càrrec, el batlle, sí, però què hi pot fer? On els pot enviar? Pot ser el rector hi pugui fer alguna cosa, però ho dubta perquè té la rectoria aixecada tot refent-ne el capell. Les monges, d’altra banda, tampoc no disposen d’espai per a un matrimoni a punt de tenir una criatura. Home, podria mirar si a qualque possessió els voldrien acollir, però amb l’estat d’aquesta criatura a punt de parir convé que no es faci gaire enfora.

Li vingué de sobte al cap una solució i la refusà de seguida per descabdellada. Era una bestiesa contra la qual s’hi tiraria tothom a sobre, però estant de festes no es podia permetre la descaradura de tenir dues piadoses ànimes penant sota el paperí roig i blanc dels principals carrers que anunciaven festa. Essent així, considerant que era tan important la festa com mirar de solucionar aquella lamentable situació, decidí no fer efectiu el menyspreu inicial d’aquella ideota de socors i digué a en Xiulet que tornava tot d’una, que anava a consultar una pensada amb el secretari de l’Ajuntament.

Mentre anava a trobar-lo es lamentava de no poder tenir mai un dia d’assossec i més aquell dia tan assenyalat. Per què diantre aquella parella de dissortats havien de caure a la vila el dia gran de sant Llàtzer, en aquella hora i, a sobre, mig enganyats, semblava? Com si ell no en tingués prou, de maldecaps, amb les festes, i més en el dia del sant patró que enguany cau en diumenge i fa un diàs, net com una patena i calmat. Fixa’t la gentada que circula amunt i avall, i jo que encara he de preparar les paraules de benvinguda al governador i a sa filla que han confirmat que vendran al ball, avui vespre. Ja ho val! I amb tot això, ara vénen aquests dos cossets…

Trobà el secretari que es disposava a anar, precisament, a ca seva per assistir al dinar de gala. I el
batlle, fatigat de caminar a l’atropellada i de remugar i marejar la solució que proposava de manera urgent i transitòria per al problemot de na Sisla i en Goyo, l’hi diu. El secretari, en sentir-la, també la refusà tot dient que la gent se’ls tiraria a sobre. Però el batlle sabia com fer-lo canviar de parer:
només hi havia aquella descabdellada opció o oferir a aquelles ànimes freturoses els doblers necessaris per al viatge de retorn. “A més”, li digué, “avui acabam les festes i amb un poc de sort la notícia no començarà a córrer fins demà. Així, també salvam les festes, sobretot el Ball de les Donzelles amb
el governador i sa filla, fixa’t”.

La contundència d’aquella exposició també afectà seriosament l’inicial rebuig del secretari tot fent
possible que s’hi repensàs. La veritat era que no es tractava del lloc ideal, ni prop fer-hi, però d’altra banda oferien l’aixopluc que calia amb urgència a una partera passada de comptes, creien.

Tenia pressa, el batlle, perquè a ca seva probablement ja hi havia més d’un convidat al dinar de gala.
Arribat de nou a can Xiulet donà la solució que havien trobat i que momentàniament podia resoldre l’emergència d’en Goyo i na Sisla. Els digué que s’estiguessin allà fins que el saig els anàs a cercar per acompanyar-los al lloc on pernoctarien aquella nit i que dinassin tranquils, que el menjar anava
a càrrec de l’Ajuntament. Però al cafeter li preocupava molt més saber on enviava el matrimoni finalment. El batlle, que ja feia tardíssim al dinar de gala, li ho escopí: a la presó.