Pensa el padrí que les paraules escrites, l’oralitat dibuixada, no té el tranc ni el tremp d’un mot dit quan cal, quan la fruita madura es disposa a caure, talment un cop sec als nassos de l’emoció més recòndita. Ho pensa des dels anys entotsolats estant, assegut al seu ermàs d’arrugues sembrat de parets llises
Fa molta estona que, estranyament, llegeix sense parar-hi esment, abstret per cavil·lacions tan orades com diverses que li retenen tota l’atenció. Espanta el dany de qui canta la mustiguesa de la rosella, llegeix sense gens d’intenció, amb el cap als antípodes de les propostes de la lectura. No ho entén, segueix amb interès l’autor del
L’horabaixa de despús-ahir el vaig passar a sa Pobla amb Alexandre Ballester. Queia emplomada, la calor, però en el seu estudi, voltats de llibres, pintures i converses, no li férem gaire cas. Feia molt de temps que li devia una visita i ja no podia més. La salut, aquests darrers mesos, l’ha fet estar a
La felicitat pot esdevenir un mal dolent si gosam manipular-li el codi que la fa ser deliri.
L’atzar filldeputeja, pensa l’hoste de la 213 en veure que la finestra de l’habitació que li han adjudicat dóna a un montpeller d’ombres fràgils. És un hotel discret per a cardades arrogants i en una de les ciutats que menys estima. Mira de distreure l’angúnia del compromís ineludible però desplaent en forma de festa provant
La llum es beu d’un glop la mar. Fica el cap sota l’aigua el jove per veure els pits de les sirenes. Hem de poder estendre tenasses sobre els plaers ben acomplerts, damunt la virtut en destret. S’encén la verdor marinera. Riu sardònicament l’aigua. Treu el cap tafaner el jove.
El vent ja no porta ocells i el cel de cada vegada és més silenciós. I les nits, com més va més responsabilitat atenyen i procuren amagar la pluja per evitar ensurts als sembrats i a les torrenteres. El vent ja no és nòmada: arriba tot resolutiu i es queda amb nosaltres, corrent per sota
Ajagut a l’arena del caló, l’escrivent de vacances, prudentment cobert de cap a peus amb crema rotectora, festeja amb el sol despietat. De sobte i com si fos fora voler, s’aixeca un cop d’aire que arremolina l’arena. En un instant, la pell de l’escrivent protegida per aquella mena de sèu profilàctic adquireix l’aparença del paper
L’olor de mar, l’aire salat, el temps marí de calons i badies que flueix amb generositat i reflueix amb més juguera que polissonada, predisposa a fer filar –i refilar- la pensa. Ho sap prou bé l’escrivent de vacances que es deixa entabanar per l’exigència de la calda de sant Bernat i per l’estridència de la
Quan el rellotge de la parròquia toca el primer quart de les onze del matí, l’escrivent de vacances recorda que avui ha d’anar al Caló des Maquets perquè sigui aquest puny d’aigua que li faci de rellotge, car només consent que sigui la mar que li marqui el temps. Segur que allí trobarà la mirada
En el Caló de sa Torre només hi ha una parella de molts d’anys que secretegen com si fossin amants joves. Ell seu en una cadira de platja tot deixant que les anades i vingudes emperesides de l’aigua li remullin els turmells inflats i esblanqueïts. Corbat, mira l’aigua com si fos un miratge. La boca
No hi ha res que no sigui cruent, diu per ell l’escrivent de vacances. I closa nit, el record del cruixit del llangardaix en la boca del gat li ho testimonia. A l’insomni que ha aparegut sense fer-ne comptes, no se li escapa cap soroll, ni l’alenada fatigosa de la rata que no troba res
Dansar? No hi ha cames. Cantar? La veu és de cossi. Parlar? De pedaç, és la llengua. Tocar? Tot és de paper de vidre. Sentir? La ment no està per orgues. Morir, doncs? Per això s’ha de viure.
Res com aixecar-te amb la llum posada i poder tirar la vista sense que res la importuni. Poder tirar-la lluny, fins a la mar que només en mostra un fil, però que saps que és allà per marcar l’inici de la infinitud. Res com escoltar de bon matí el murmuri d’un tul enrosat fugit de
Des d’ahir, la ronda més important de Portocolom du el nom de Nadal Batle i Nicolau (1945-1997), matemàtic i rector de la Universitat de les Illes Balears des del 1982 al 1995; però, per sobre de tot, felanitxer universal i mallorquí insigne. I també patriota. Val a dir que l’ajuntament del seu poble ha fet