marginàlies

El vent ja no porta ocells i el cel de cada vegada és més silenciós. I les nits, com més va més responsabilitat atenyen i procuren amagar la pluja per evitar ensurts als sembrats i a les torrenteres. El vent ja no és nòmada: arriba tot resolutiu i es queda amb nosaltres, corrent per sota les taules, jugant a formar fiblons al capçal del llit i descomponent l’ordre rigorós dels armaris robers. Entra en el diccionaris i estampa les esdrúixoles en els sostres dels refugis perquè costi escriure amb el ganivet i a l’aire pesarós del migdia paraules mai no sentides.

És ell, el vent –que fa milers d’anys que ja no porta res escrit a les seves crines- qui no ens permet escriure res que no estigui escrit d’antuvi i no dóna el braç a tòrcer per molt que li expliquem que allò que escriurem serà dit innòcuament i perquè ningú no ho senti. I els colors, ai las!, no acaben de sortir de la llangor i mantenen inanimada la llum amb què cal acarar les matinades. Així, mai no podrem pintar allò que no esperem, ni podrem provar de ser taumaturgs. És ell, el vent que cap ocell nou no  porta, qui glaça l’aire, qui l’atrinxera, qui trinxa el baf que ens pot retornar al batec de l’ànsia i al desig de balconades sobre la geografia de la mar en terra.