Com cada matí, just aixecar-se, es renta les dents com si s’hi jugàs la vida, imprimint força decidida al raspall, que tant li és refregar dents com genives. No es deixa cap racó bucal sense netejar i fins que no escup qualque taca de sang, no minva la potència de la raspallada; com si el
Fatigats de cansar-nos, és probable que caiguem en els esbarzers traïdors de l’enyor, aquest punyent mal fantasma que ens empeny als esvorancs del passat. Aperduats pels carrers lladradors i engargallats de ciutats profanades, l’enyor ens surt a camí per pintar-nos en l’obscuritat la nostra inaptesa per tractar paraules llibertadores. I ja que hi és, ens
El Govern dels Estats Units d’Amèrica, a través del seu Departament de Democràcia, Drets Humans i Treball, acaba d’emetre un informe del 2009 sobre “Pràctiques dels drets humans” a l’Estat espanyol. Sobre una quinzena de línies d’aquest report, referides al català a les Illes Balears, concretament a Eivissa, l’ala extrema del periodisme dretà demanava el
La brutalitat de l’ànima humana és d’una tendresa infinita, es diu el canonge assegut al bar on cada dia hi fa el cafè matiner. Al mossèn, que entrarà a la vuitantena la setmana vinent, li segueixen agradant les dones de cara malalta, melangiosa, de mirada domada. I no repara en l’edat, és clar, que els
La cremor del migdia d’avui, sant Llorenç, taca de suor la cara d’aquells que veuen l’illa com una joguina en mans del sol; com dos pams d’arena aombrats per un cocoter de fruits tropicalment exòtics i abundosos. Per ventura closa nit, el sant ens regalarà quatre llàgrimes que rapinyaran la volta celest virada a atzabeja.
Mira com volen, els matxets, amb quina solvència tallen els caps dels alens i els fulards de l’aire. Mira com empaiten els voltors que s’avesaren a ser esclaus d’aristocràtics capritxos. Volen, volen, els ganivets, perquè no volen que vulguem enlairar besos i carícies. Voleien les armes i els seus ministres per garantir, diuen, la nostra
Asseguts un vora l’altra en el passeig de la riba, miren la badia, que els injecta en vena la llum que li queda. Ell li té les mans preses i ella, cap baix, amb el serrell fent d’envà mira en terra, amb els genolls estrets i el cor encongit. Ella porta una faldilla vaquera molt
Havia escrit tota la nit i estava força cansat. Amb les primeres clarors, després de fer els estiraments que calien per desentumir-se, sortí de la casa i mirà lluny, més enllà de la mar que l’esguardava. L’oratge escombrava el panorama com si volgués espavilar els colors d’uns dies d’estiu poc rigorosos. Entabanat per aquella bonança
Aigo, vos demanam, aigo i vós, Senyor, mos dau vent i mos girau ses espatlles i feis com qui no mos sent. Ho diu cantant amb una claredat i sentiment estabornidors Maria del Mar Bonet. La cançó m’ha vengut al cap en llegir que el passat 28 de juliol l’Assemblea General de Nacions Unides declarà
A la una, a la plaça de Cort de Palma, hi havia un abeller de gent ociosa. Acabaven de fer quatre gotes mortes que havien augmentat considerablement la xafogor. La capota del cel tapava el fulgor del sol però deixava caure, aplomada, una calda insofrible. El banc Sinofós era ple, no hi cabia ningú més.
L’OCB acaba d’engegar la campanya “La llengua és la clau” a través de la qual fa arribar a les institucions públiques de les Illes Balears un seguit de propostes i d’iniciatives per fer avançar substancialment el coneixement, l’ús i la visualització plena de la llengua catalana a les quatre illes. Sense cap mena de dubte,
La podridura no es deixa desar dins cap calaixera i la peresa del temps no troba qui li apagui la fetor. Quin preu tindria avui, temps de lladres i rapinyaires, recuperar l’estremiment de la primera lleterada?
A les tres i poc de la matinada, durant uns instants amb vocació d’eternitat, el racó de ciutat que contempla l’insomne s’inunda de silenci, d’aquesta mena de queda que omple de xiulets aguts l’oïda. Cap so no interromp el pas de la mudesa plena, la prèvia a la mort d’un estel. L’insomne aixeca lentament una
Quines són les paraules per les quals s’hi val, viure?, demanava el vellard a la jove asseguda a la vorera, un diumenge a les vuit del matí, amb l’alba estrenada, el cap enmig dels genolls que li apuntalen la gatera. Devuit anys, potser, dins una camisa de tiranys que li cenyeixen els pits i l’alenada,