He rellegit Josep M. Llompart, aquest cap de setmana. Concretament “La terra d’Argensa”, un gran i bell cant a la pàtria o una rotunda convocació a albes roents que amb els anys han guanyat en vigor. En paral·lel, pel diari em vaig assabentar que a les vuit del capvespre d’ahir, al Born de Palma on
Enllà dels sentits el nervi de la vida crea bellesa La veritat creix en els espais naturals de la noblesa La llum no menteix mostra la cara bona de l’esperança L’horta vora el mar verdeja la salabror de les onades Pedres d’aigua reguen la terra prima generosament
Entre les runes del vell oratori, diu el profeta amb la veu encavorcada, mort de son i empès per la ginebra mentre acarona la testa del ca que li fa de pigall: aclucam els ulls davant un plaer amb la intenció que esdevingui etern. També els aclucam davant el dolor quan mostra la seva omnipotència.
Entre tots els papers que entapissaven la taula d’escriure, la seva atenció impacient en destacava un que mig tapava l’avís d’impagament del crèdit i la carpeta amb la darrera analítica per unes molèsties renals. Ignorava quin temps feia que havia escrit allò en aquell revers de full volant de publicitat i que havia resistit fins
Apa, som-hi. Relaxa’t, primer de tot, Acluca els ulls, ben estirat a la llitera, sense fer cap força enlloc del cos. Així, compta fins que et descomptis i mira de posar imatges a cada nombre: un, un saxo; dos, una mà; tres, un gladiol; quatre, una guitarra; cinc, una llimonera. No vulguis fer-ne seqüències, d’aquests
Som tan pobre que només puc dir la veritat: tant de bo tingués quelcom per amagar. Qualsevol cosa per creure’m capaç de poder mentir i no ser pastura constant de l’engany. Els matins, quan surt de la barraca que he anat fent amb les posts dels palets romputs que furto, em sent una feristela en
Fa bo, a la terrassa que domina la plana encesa de verd i diumenge. La primavera esgota les darreres setmanes i comença a embromar de llum els comellars. L’oratge gens feixuc de les tres de l’horabaixa voleia les notes manuscrites i fa passar ràpidament, però amb delicadesa, els fulls del diccionari obert sobre la taula
Assetjam fa tant temps la fortalesa de les paraules, que les epidèmies se’n fan càrrec amb molta diligència. I els mots que encara es mantenen miraculosament dempeus, sense empena, però erets, tenen l’aspecte tan marcit que ni fesomia mostren. Com si pretenguéssim fer del silenci imposat la identificació del nostre orat rumb cap a cap
Les zones costaneres més axalocades de Mallorca s’han convertit en una seqüència llarga i densa d’edificacions amb poca gràcia. Passejant-hi, hom es referma en la convicció que mai no hauríem d’haver consentit que el primer totxo besàs la mar nostra per complaure passavolants estrangers enlluernats i rics entrats en costura, cobdícia i desmesura. Anit, havent
Sergio Leone ens contà el 1966 –ja fa una eternitat- quin preu tenia una mort al far west muntat a barrisc i per quatre rals a Almeria. I el mestre Ennio Morricone hi posà melodia xiulada que, adesiara, se m’enganxa a la rutina. La guimbarda morriconiana marca terreny i cuixa; i inquieta, certament, raó per
La pudor que fa el fracàs espastifa la ment i els sentits, sobretot el tacte que vol ser gust per emmelar la oca ardent, però closa, de l’esperança. Cara a cara amb el malguany, per ventura seria adient que ens sobrevingués l’anòxia cerebral requerida per endreçar la història i els records. Així, a partir d’aquest
Viure es redueix a sospesar el pes de les hores i a fer lloc a l’aire que engeguen perquè passi gairebé de llis i sense esgarrinxar-te. Sobtadament, però, en un indret insospitat topes amb quelcom tan singular i revoltós com la bellesa, i tot es gira com una mitja. Sota el seu influx, els instants
S’hi està bé a casa si, havent desat les estances, et pots lliurar a l’embadocament. A l’instant compareixen els adreços que més i millor pacifiquen mentre tires la vista per la balconada que s’obre a la tramuntana i a la serra que l’entapina. I és ben probable que, perdudes les llambregades pels laberints que formen
Xisclen les oronelles quan la llum ja és entera. És bona hora, pensa el bidell d’institut, de deixar anar el pensament bleda, correcte, sota el raig d’aigua de la dutxa. Cal que s’esbravi, pensa; que s’esbroqui, que visqui momentàniament l’inimaginable; que desitgi allò que no cal que sigui desitjat; que empaiti fantasies lascives i altres
Ahir capvespre, a Inca, Alcúdia Ràdio, Felip Munar, el Col·lectiu Teranyines, la Revetlla d’Inca, les Àguiles de Pollença i Llorenç Massutí reberen els Premis de Maig, atorgats per la delegació d’Inca de l’Obra Cultural Balear pels seus esforços en l’estudi, la recuperació, la difusió o el manteniment tant la llengua com d’altres branques de la