marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

31 de maig de 2010
0 comentaris

VERSOS D’ÈXIT

He rellegit Josep M. Llompart, aquest cap de setmana. Concretament “La terra d’Argensa”, un gran i bell cant a la pàtria o una rotunda convocació a albes roents que amb els anys han guanyat en vigor. En paral·lel, pel diari em vaig assabentar que a les vuit del capvespre d’ahir, al Born de Palma on se celebra la Fira del Llibre, es presentava un altre text poètic coral: “Grans èxits”.  I entre un i altre, l’apreciació, datada el 6 de desembre de 1967, de Joan Oliver (Pere Quart) inclosa a la presentació del recull de Llompart:

Sempre he cregut que, mentre no hi hagi prova en contra, és el mateix poeta el millor lector en veu alta dels seus versos. No em vingueu –almenys ara i al nostre país- amb recitadors vocacionals, homes o dones, d’aquells que tant abundaven abans de la guerra i que no tenien empatx d’anomenar-se rapsodes”. 

Grans èxits” recull els poemes més exitosos, a parer dels autors que n’han copsat les reaccions dels qui els han sentit, de Manel Marí, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Josep Lluís Aguiló. A l’espai del Born destinat a les
presentacions, tots quatre digueren els seus poemes i entre i entre, jo pensava en Llompart i Oliver, i en la força implacable de la paraula que vol dansar. Es tracta d’un text valent amb tota causa, aquesta antologia-aparador, que espanta la beneitura  i l’acomplexament. Són poemes als que se’ls reconeix la vàlua -i a un bon grapat l’excel·lència- i que aspiren a ser estimulant d’autoestimes i altres deixondiments. Mentre sentia  com deien els versos pensava en el costum malsà de les cures d’humilitat decretades a discreció: si tenim bons creadors, escriptors que s’hi afanyen i construeixen prou bé, per què n’hem de mesurar els elogis? Som més bons decapitant mestratges que no desemmascarant impostures. En fi, que fan bé, aquests quatre poetes illencs traient dels cenacles els versos, fent sentir arreu la música d’aquesta dansa de tàlems, monstres, mones i caribús. Són cent-tres versos, tretze dels quals inèdits, i molts que actuen talment pessics de monja. A veure si, amb ells, sortim de tanta pardaleria.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.