marginàlies

Entre les runes del vell oratori, diu el profeta amb la veu encavorcada, mort de son i empès per la ginebra mentre acarona la testa del ca que li fa de pigall: aclucam els ulls davant un plaer amb la intenció que esdevingui etern. També els aclucam davant el dolor quan mostra la seva omnipotència. I quan podríem mirar-nos-ho tot amb la força de l’admiració, malbaratam el tremp de l’esguard retratant-nos els llustrosos llombrígols des de tots els caires possibles.

De les mirades ens importen més els solcs de llum que deixen en passar que no els ulls que afaiçonen panorames. En acabat, grinyola amb tota cura el gos, com si l’haguessin renyat per haver comès una malifeta. Però troba tot d’una les mans encerades de la vestal de la parròquia que no dubta a prendre-li  a cara generosa i a contestar al profeta: revestits amb l’alba del cretinisme i creguts que tenim cera del Corpus, descuram l’atenció als ullals que han d’esquinçar tanta carn de desig porcament injuriada.