marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

25 de maig de 2010
0 comentaris

VERITAT DE POBRE

Som tan pobre que només puc dir la veritat: tant de bo tingués quelcom per amagar. Qualsevol cosa per creure’m capaç de poder mentir i no ser pastura constant de l’engany. Els matins, quan surt de la barraca que he anat fent amb les posts dels palets romputs que furto, em sent una feristela en cerca de presa.

No crec que restin en mi facultats humanes per desplegar que no siguin les de la més estricta i sangonosa supervivència física. Sent batre el sol, el ventre i la meva condició humana feta benes, sí: sent la necessitat apressant d’escanyar qui sigui –tant és bèstia com insecte- perquè no sé com m’he d’escanyar a mi mateix.

Hi penso molt, en el per què no tinc la dignitat de matar-me. I no sentir-me’n capaç, encara m’indigna i m’embruteix més. No puc negar a ningú que tinc la vida exhausta: el pauperisme es porta escrit a la cara. I l’olor que desprèn la inanició no passa desapercebuda: entra a mata-degolla i no deixa res per verd. Que ningú no s’avergonyeixi de dir que sent nàusees, intenses ganes de gitar, en sentir com la fetor del pobre embassa la melsa. Que ningú en tingui mala consciència, de fer-se lluny de la misèria: no és encomanadissa com la pigota, però té la capacitat infinita per neguitejar; i els neguits delmen la sensatesa, ja ho crec.

Fa setmanes que no toco cap moneda i no puc pus: necessit el seu contacte, sentir com em frega pels dits, passar-la d’una butxaca a l’altra, fer-la servir d’esca perquè algú me’n doni una altra i entretenir-me amb el so del contacte moneder. I no les necessit per comprar: un pobre, quan ho és de veritat, com jo, tanmateix no pot comprar res perquè mai no basta el que té per allò que vol. Així, mai no li tornen canvi: sempre queda a deure i els deures de pobre no se salden mai.

Com m’agradaria sentir conversar! Polidament, exageradament net, amb paraules enteranyinades, sense cap renec ni monosíl·lab. Sentir parlar qui en sap, qui s’entreté parlant, qui fins i tot s’escolta i està encantat d’escoltar-se! Tanmateix, és un error creure que els pobres volen ser escoltats. Llet de mona! Què ha d’anar a dir, un pobre miserable! Si no li passa res mai, si ni rutina té, el malànima! El pobre vol escoltar. Poder seure amb la panxa silent i la ment apaivagada i sentir com un vers, o l’inici d’un relat corre entre carn i cuir.

Poder sentir l’escolta,  això és. Això és, som tan pobre que només puc dir la veritat: tant de bo tingués  algú a l’abast per demanar-li que em cantés una ària i poder sentir el clam condret d’una llàgrima. Sí, això, una ària i una moneda.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.