marginàlies

Assetjam fa tant temps la fortalesa de les paraules, que les epidèmies se’n fan càrrec amb molta diligència. I els mots que encara es mantenen miraculosament dempeus, sense empena, però erets, tenen l’aspecte tan marcit que ni fesomia mostren. Com si pretenguéssim fer del silenci imposat la identificació del nostre orat rumb cap a cap indret. Les poques paraules que manejam i ens bestreim despreocupadament costa de creure que vénguin de l’eima.

Ni els babaus mots paràsits troben frases on penjar-hi amb molt d’endrenç la toixesa que els delata i retrata la nostra. No ens hem conformat a enterrar en vida els verbs que naixeren en el moment en què també ho féu la nostra nissaga humana, sinó que ens hem afanyat a modificar el sentit genètic d’aquells que ens treien de la salvatgina. Hem oblidat que només som paraula, purament un verb envalentonat format a partir de l’emoció. I havent canviat el mot per l’udol ridícul, però letal, de la bèstia més insignificant de les essències, no ens ha d’estranyar que facem l’amor amb l’armilla antibales ben posada i declarem amb solemnitat guerres santes quan déu fa temps que neda en pèl en el  safareig blau cel i oceànic que s’ha format amb tota la saliva que hem tudat dient el seu nom en va.