marginàlies

La pudor que fa el fracàs espastifa la ment i els sentits, sobretot el tacte que vol ser gust per emmelar la  oca ardent, però closa, de l’esperança. Cara a cara amb el malguany, per ventura seria adient que  ens sobrevingués l’anòxia cerebral requerida per endreçar la història i els records. Així, a partir d’aquest  zero genèsic podríem redissenyar la custòdia dels efectes embrutits per l’angoixa que neix de  la inòpia i la ignorància. Tanmateix, ens agradi o no, l’autèntica mesura del fracàs la marca amb foc  l’absència absoluta de besades.

Entre nosaltres i la placidesa necessària per vestir la vida sense que calgui despullar cap somni hem  deixat que l’odi hi fes el seu niu. I l’aversió –feinera en extrem, molt llesta i magistralment instruïda- ens  a narcotitzat els mots i el tacte perquè desvariegem i encalcem, folls, la cara oculta de la tendresa.