marginàlies

Xisclen les oronelles quan la llum ja és entera. És bona hora, pensa el bidell d’institut, de deixar anar el pensament bleda, correcte, sota el raig d’aigua de la dutxa. Cal que s’esbravi, pensa; que s’esbroqui, que visqui momentàniament l’inimaginable; que desitgi allò que no cal que sigui desitjat; que empaiti  fantasies lascives i altres insensateses. La solitud de la dutxa és força edificant i engrescadora de mena,  ha proclamat sempre. Avui s’hi estarà fins que l’aigua es refredi, fins que cessi la calidesa i retorni a la  pulcritud d’obra i pensament que el caracteritzen des que prengué possessió de la plaça a l’institut, trenta anys enrere.

Cal que es desengafeti l’aplom que sempre ha conservat abans d’ingressar a la clínica per sotmetre’s a una colostomia. Són presons, els hospitals, sosté amb fermesa. Allò que menys importa és el malalt,  manifesta amb severitat: importa tant la qualitat de gestió –això és, gastar poc i guanyar molt,  emfasitza- com el manteniment de la vanitat dels metges. Així, creu fermament que el malalt  hospitalitzat és el més bandejat dels ciutadans des que, d’infant, l’operaren dels carnots. Una sagnia. No sentí cap paraula, del carnisser que l’operà, només la veu finíssima de la monja infermera que s’hi dirigia en diminutius.

Allò que diuen els metges, digué ahir mateix a la secretària de l’institut, no va a missa però acaba a la taula d’operacions o de matances.

És en sortir de la dutxa, ben relaxat, que maleí el dia que engegà sa dona per haver seduït el seu germà…