marginàlies

Fa bo, a la terrassa que domina la plana encesa de verd i diumenge. La primavera esgota les darreres setmanes i comença a embromar de llum els comellars. L’oratge gens feixuc de les tres de l’horabaixa  voleia les notes manuscrites i fa passar ràpidament, però amb delicadesa, els fulls del diccionari obert  sobre la taula que la dona fa servir d’escriptori. Ella està reclinada a la cadira ergonòmica de respatller  alt. Mans a la falda, li ha guanyat el son i es deixa endur per l’esbart de mosques que el somni becainós li diu que vénen de Bagdad, d’escriure contes per a infants mutilats.

No pot evitar l’expressió circumspecta, l’escriptora, i la mosca en cap li pica l’ullet, gest que interpreta la dona com si li volgués aclarir que no només ella és capaç d’engrescar la fantasia i traduir-la en lletres. Volen sobre bancs de núvols, una catifa en expansió que no coneix els punts cardinals. Tot és blanc, mosques incloses, i no se sent res més que el brunzir agombolador de les ales i l’alè compassat, gens desficiós, d’algú que no és ella. L’alè d’un infant, potser?

Porteu-me a la línia de mar, on la terra perd la fermesa, sol·licita a la mosca que li ha picat l’ullet. No volies suspendre’t del temps, ni que fos unes hores?, li demana al seu torn la mosca. No cercaves la manera de fer la guitza al rellotge de sol perquè no et marquI l’ombra de les hores ni et recordi a cada instant que cada cop, menys de tot en queda? Sí, es clar, contesta l’escriptora, ja ho he escrit, que els nins del poble, un a l’espatlla d’un altre, feren una torre per arrencar senceres les rajoles del rellotge de sol municipal. Netament, l’enxaneta, armada d’escarpra i martell, llevà les rajoles centrals, fins on arribà sense posar en perill la torre. I lliuraren les sis rajoles al batlle perquè decretàs més respecte per a l’embadaliment dels infants, farts de fer més hores extres que els seus pares; que molts d’ells eren a l’escola de sol a sol, com l’horari esclau dels repadrins, sense que ningú fes res per evitar l’escàndol. Però la història té tan poca gràcia, rebla la dona, que necessit ser al lloc on es purguen les impostures i les inapteses: la mar…

I de sobte es despert, l’escriptora. Necessita uns instants per certificar que ja no és a la catifa de núvols en expansió. Observa la taula. El diccionari segueix a mercè de l’oratge, que li passa les pàgines,
i just davant ella, els fulls manuscrits que es pensava que havien volat curosament amuntegats amb una rajola estranya que els feia de pes perquè no volassin.