La casa de Contador feia dies que romania tancada. El veïnat en feia altres tants que no el veia davallar a la vila oferint oportunament conversa a qui volgués fer un téntol a la rutina o a l’avorriment. Mai no rodà la clau de casa, Contador, i hi pogueren entrar, els més apropats, per mirar
El clavegueram ha cedit a les pressions del vent que bufa en contra de la sensatesa i aixeca les cobertores dels embornals, que s’amunteguen en els àtics. Un vell roig amb bastó i la cara ratada per la verola, del seu balcó estant i davant tanta malvestat acala el cap, retut, com si hi tingués
Des de dijous horabaixa estic sense veu per un constipat rebel. I ahir dematí vaig començar a tossir i encara hi som. És una tos improductiva i xereca: quan menys ho esper, apareix amb tota virulència i em rella el carcabòs. He provat tot els remeis casolans, alternatius i farmacològics que amics i entesos m’han
Pren els tovallons del bar per escriure-hi animalades mentre fa temps per anar a trobar-se amb l’estimada. No m’he avorrit mai, amb ella, pensa mentre escampa la vista per la plaça i gargoteja en el segon tovalló. La vitalitat d’alt voltatge que ella imprimeix a tot allò que fa i pensa, no deixa cap espai
Anit, a punt d’allitar-me, vaig fer una quinzena d’atxems en prop de tres minuts. I no ho esperava; vull dir que res no em feia pensar que podria acabar el dia amb una codolada tan sonora com aquella. Cert que feia hores que em sentia empessigollada la gargamella, per la qual cosa, molt adesiara, m’havia
El doctor Joan Veny acabà d’anotar quelcom amb lletra precisa de lexicògraf en un foli i en acabat li costà trobar el tap del bolígraf. En recobrar-lo entre el plec de la carpeta i els folis, li vaig dir que el meu padrí, que aprengué a distingir les lletres de molt gran, a aquell objecte
Joan Veny i Clar va néixer a Campos, Mallorca, l’any 1932. Lingüista, dialectòleg i investigador, és catedràtic de filologia catalana de la Universitat de Barcelona. Es va doctorar en filologia romànica el 1956. Juntament amb Antoni M. Alcover (que morí el mateix any que ell naixia) i Francesc de B. Moll forma la tríade dels
Em costa creure que els mots siguin capaços d’anar més enllà del cancell de la bona voluntat i les vores del desig. Tanmateix ens ho dicta l’evidència: les paraules són fràgils i necessiten mans per pujar segures les parets del contacte i de l’estima. I basta que hagin de dir clarament allò que hom vol
M’ha paregut trobar les arrels de la mar a la falda del Puig de Son Poc. I, en el jardí de cal poeta, he vist el tumult anguniós de les aigües noves de l’estany amb brollador provocat per la hiperactivitat mai vista de l’únic peix vermell que l’habita. I mentre el peix sonat enfureix l’aigua,
El Govern de les Illes Balears, té pressupostats per a l’any 2010 tres mil tres-cents vuitanta-quatre (3.384) milions d’euros. Al seu web explica que: “En un entorn econòmic delicat, la previsió de creixement a les Illes Balears és de -1,5% l’any 2010, amb un mercat laboral en desens. La contractació econòmica implica una davallada dels
Ahir, a les sis i mitja de l’horabaixa, la fosca ja feia el ple. En aquesta hora passava en cotxe pel camí de Sencelles a Sineu. M’agraden els nostres camins vells, la majoria delimitats a banda i banda per parets seques que, almenys a mi, m’enlairen les cavil·lacions. Conviden a la badoqueria, aquests senders grandolassos;
No passa cap tren quan el dol de mort matina. Les fogonades gens enlluernadores dels farells dels automòbils no destorba gens el silenci medicalitzat de la cambra hospitalària on l’agonia hi fa estada. Llavorem la nit en coma, escriu el mossèn que vigilia un dels dos vells; que deixi de ser el preludi d’un arenal
Veure’l caminar, si no perds detalls i hi dediques saquetades de paciència, alliçona. És de passa curta i el balanceig dels braços no és gens marcial; no aixeca gens d’aire. Va estirat, amb un pic d’altivesa a les espatlles. No mira lluny per espantar les travelades i poder atendre l’adagi que assegura que qui mira
Infonia un respecte feridor, el saxofon, sobretot quan es passejava per les notes més greus, que sonaven a més perdulàries que mai. L’amic homenatjat l’escoltava amb tensió, com si li digués amb exactitud tot allò que volia sentir a dir en el seu seixantè aniversari. No era cap virtuós, el saxofonista, però tanmateix en aquella
Contemplar-ho tot des de Can Gazà, a part de ser un privilegi per als sentits, significa acarar-te a l’absurditat de tot plegat que, un cop abastada a grans trets, esdevé rabiada no gens continguda. D’entrada, és sorprenent –i alliçonador- que un espai natural tan bell i aviador de colpiments sensitius es posi a disposició dels