marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

26 de novembre de 2009
2 comentaris

ATXEMS

Anit, a punt d’allitar-me, vaig fer una quinzena d’atxems en prop de tres minuts. I no ho esperava; vull dir que res no em feia pensar que podria acabar el dia amb una codolada tan sonora com aquella. Cert que feia hores que em sentia empessigollada la gargamella, per la qual cosa, molt adesiara, m’havia d’escurar el coll. N’és temps, de refredats, i de témer la grip nova, ves. I de discutir bondats i maldats de la vacuna pertinent, i dels altíssims rèdits econòmics que les multinacionals farmacèutiques obtenen de les nostres malures; de la disparitat de criteris dels propis metges en tractar aquesta grip sortida de botador, diuen; de fer-ne tesis de taverna.

Per cert, acab de llegir que Manuel Elkin Patarroyo, el científic colombià que ha descobert la vacuna sintètica més eficaç contra la malària (que afecta anualment uns cinc-cents milions de persones, tres milions de les quals en moren) d’aquí a poc la donarà al món desvetllant-ne els seus composts. En fi, que a l’enfilall emprenyós d’atxems el segui una erupció sobtada de mocs que m’entabanaren la veu i la cervellera. No en solc tenir molt, de moc, i per això em fastigueja prou haver-lo de recollir en mocadors de paper o esquinçalls de paper higiènic. I no el mir, com fa molta gent, com si just pel fet de mirar-te’l apreciant-ne textura, color i la resta, poguessis inferir quin mal t’empaita. Però torn a fugir d’estudi.

Atxems i mocs em portaren a la farmaciola per posar-me en mans del paracetamol 650, que ja està bé. I per això de recuperar-me de tanta expiració iracunda, el vaig prendre amb un glop de llet calenta assegut a la taula de l’escriptori. Allí hi tenia el primer paràgraf  de la faula de l’òliba dissecada que durant molts anys em vigilà les nits i que desaparegué d’un dia per l’altre. Ma mare la notà a faltar en fer dissabte a l’habitació. Me’n demanà noves i li vaig haver de dir que fins llavors no havia reparat que no hi era. Tampoc mon pare l’havia canviada de lloc sense permís de ma mare. I les meves germanes no eren tan entremaliades com per jugar amb un animal dissecat que, a dir ver, els feia fàstic i tot.

Descansava damunt un pam de tronc que emergia d’una base d’olivera. El taxidermista va fer bona  feina perquè aquell titònid semblava viu. Les plomes radiades que li voltaven els ulls li infonien un aire de taciturnitat que feia encara més creïble la seva vivència. Vaig repassar la nota i la vaig deixar a punt per seguir treballant-hi avui, acabat de dutxar i amb el cafè bullent a les mans. I així ho he fet quan encara no eren les set del matí. Emperò a l’escriptori no hi he trobat la nota de l’òliba per enlloc. He  girat i regirat, i res.

Fidel a la meva neurastènia, al cubell de la brossa i tot, he anat, no fos cas que en un descuit hagués parat inapropiadament allí. He renegat fins a esbravar-me però no he aconseguit trobar la maleïda nota. És clar que la puc refer però no serà la d’ahir, la que volia, la que m’interessava. A més, de què puc parlar, avui, si no tenc res a dir?


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.