marginàlies

Ahir, a les sis i mitja de l’horabaixa, la fosca ja feia el ple. En aquesta hora passava en cotxe pel camí de  Sencelles a Sineu. M’agraden els nostres camins vells, la majoria delimitats a banda i banda per parets seques que, almenys a mi, m’enlairen les cavil·lacions. Conviden a la badoqueria, aquests senders  grandolassos; al desplegament dels sentits, a estar a la mira de tot, sigui gran o petit, endogen o exogen. És clar que hi ha diferència, a fer-los a peu o en automòbil, però la intensitat en què em  prenen, és, si fa no fa, la mateixa. Ahir, sortint de Sencelles, per la fosca, havia d’anar en compte per  aquest caminoi eixerit. Per haver-lo fet manta vegades, a peu i encotxat, a mesura que anava fent-me endins, revivia el paisatge que recorria; què hi havia rere les parets; què s’hi veia allà deçà d’aquella rabassa morta coronada d’esparreguera.

I en torpar-me de bell nou amb Cas Canar, que emergeix hom diria que de sobte interrompent la dretura del camí, vaig reviure la impressió que em va fer la primera vegada que hi vaig passar: sembla com si el camí faci un téntol en la seva funció direccional i vulgui entrar en una clastra de possessió.  Tres revolts exigents que tafanegen per les quatre cases del llogaret, et retornen al rumb interceptat.

És davant traçats viaris tan capriciosos quan amb més intensitat pens en els plans de carreteres que estan discutint els nostres polítics; en les servituds gairebé insostenibles del monocultiu turístic; en la dictadura fèrria de l’automòbil i el seu sector; i en les poques ganes que tenim tots de parar els peus a la degradació que cavalca desbrocada. Mires la terra d’ací i d’allà i te’n fas creus de la desatenció amb la  que la tractam.

Així d’encaboriat arrib a la carretera de Sineu i en lloc d’arribar-hi, prenc direcció a Ruberts, que fa temps que no visit. Mai no l’he vist amb fosca i sembla que em falti veure-l’hi per quedar definitivament a mercè del seu encanteri. Faig dues passes per la grapada de carrers i em sorprèn agradablement  detectar-hi vida. Ben davant l’església salud un home gran i una dona que ho aparenta ser encara més.  No m’he fet molt lluny i sent la madona que demana al contertulià qui dec ser jo i que cerc per allí en aquelles hores. En marxar, pens que si anit s’esdevé un denou a Ruberts, en seré el principal sospitós.