marginàlies

Contemplar-ho tot des de Can Gazà, a part de ser un privilegi per als sentits, significa acarar-te a l’absurditat de tot plegat que, un cop abastada a grans trets, esdevé rabiada no gens continguda. D’entrada, és sorprenent –i alliçonador- que un espai natural tan bell i aviador de colpiments sensitius es posi a disposició dels malalts marginals crònics –alguns terminals- per mor de qualsevol casta de drogodependència i sense suport familiar. També és del tot incomprensible que la trentena llarga i permanent d’estadants s’acotxin mútuament tot deixant anar les escorrialles de la seva dignitat malmesa sense cap més conflicte que els inherents al bescanvi lliure de frecs de pell.

De tota manera, la desraó més inquietant que s’atalaia és que aquest batec -gairebé agònic- compartit, aquesta atenció mútua mínimament tutelada, aquesta família exemplar de fet exemplificador, es tractada com si fos una realitat virtual per les institucions públiques que, per definició i deure, han d’atendre totes les necessitats ciutadanes en totes les seves naturaleses. I, contradient aquesta exigència, els gazanencs són tractats com ilotes, si no per decret, sí per desatenció pública. Cercar motius que expliquin aquesta indiferència per les andoles de l’ésser humà més desvalgut és introduir- te en terrenys vacil·lants que no permeten treure’n l’entrellat. Enmig de tot, però, s’hi pot entreveure  una llum: la que evidencia que si els programes terapèutics engegats i batiats per les administracions  per redreçar desviats, no contemplen la possibilitats del fracàs (perquè els plans s’imposen com la  penitència per a un pecat), ¿com podem acceptar i atendre com cal la marginalitat crònica residual? En  aquest sentit, des de Can Gazà es perceben les alenades precàries de les persones que humanitzen els  seus espais com els efectes col·laterals d’una política social que, a comptes d’eradicar la beneficència  per perdonavides i descompromesa, ha imposat arbitràriament l’estat d’un benestar excloent, qui sap si  ervers i irresponsable, que contradiu la definició més pura de la solidaritat que té la barra d’invocar. Així, d’aquesta arterosa manera s’esborra del mapa social la marginalitat marginal com a població diana  ’iniciatives públiques d’atenció, tractant les persones que la conformen com si fossin les cendres  de la incineració controlada d’això que en diuen “problemàtica social”, un material de rebuig que ningú  no vol prop de casa i que l’incinerador no sap què n’ha de fer si no és acaramullar-lo a la mala pels  racons putrefactes dels abocadors de deixalles humanes.