marginàlies

Infonia un respecte feridor, el saxofon, sobretot quan es passejava per les notes més greus, que  sonaven a més perdulàries que mai. L’amic homenatjat l’escoltava amb tensió, com si li digués amb exactitud tot allò que volia sentir a dir en el seu seixantè aniversari. No era cap virtuós, el saxofonista, però tanmateix en aquella avinentesa en tenia prou en ser correcte. I no obstant, davant la trentena de persones que l’escoltàvem amb un silenci gens profà, el músic intensificà la concentració que d’habitud aplicava a festes particulars. Tenir davant un amant del jazz que fa seixanta anys, que no perd de vista els dits que marquen les notes i porta el ritme batent dissimuladament el peu, exigeix cura.

No ho dirà, l’amic, però és el millor regal que li podien fer: plantar-li un trio de jazz a ca seva i que li digui cara a cara, a tocar de l’instrument, les peces que més i millor l’han acompanyat des que té el record desmamat. La néta major, set anys acabats de fer, dissimula la seva timidesa mòrbida dibuixant i aprofita la companyia del saxo per pintar el seu padrí, que l’escolta com els infants d’un temps. El presenta assegut a una cadira amb el respatller molt alt, al padrí. El braç li arriba pràcticament al peu i el cap és generós, rematat per unes ulleres desmesurades. Davant els ulls, el saxofon, una mena d’essa clapada. L’hi du quan el considera acabat, al dibuix, i el padrí, en rebre’l, transmet als ulls la sacsada a l’emoció. El saxofonista és testimoni de primera mà d’aquella sobtada granellada d’afecte i arranca la nova peça ulls clucs. Els baixista, dues passes més enllà, pica l´ullet al teclista: ja som al bo del  concertet. I envolen el nou seixantí. La tropa que li feim costat, enfront de tanta complicitat i sintonia ens passam clandestinament el comentari: per donar els millors mons anys res no hi ha com ser saxo; però no tothom pot ser-ho.