marginàlies

No passa cap tren quan el dol de mort matina. Les fogonades gens enlluernadores dels farells dels automòbils no destorba gens el silenci medicalitzat de la cambra hospitalària on l’agonia hi fa estada.

Llavorem la nit en coma, escriu el mossèn que vigilia un dels dos vells; que deixi de ser el preludi d’un arenal sense horitzó. Sembrem-la de macs, recita per ell, perquè la mort ensopegui. Ací no plou festa,  llegeix ensems la veïna que cuida el segon, pres per tot d’aparells roncadors. El cos envellit d’un home –recorda la dona haver llegit fa temps no sap ben bé on- es dóna als cans del miserere. Ací s’empedra el pare, pensa, i en sa boca clivellada hi floreix la molsa de la derrota. El vell primer, a cura del mossèn, reclama bellesa amb un gest de dolor agut i la infermera –que acaba d’entrar- el renya per no demanar el bací; l’haurà de canviar i és el segon pic en dues hores.

Dorm tan nadonament, l’altre vell intubat, l’atès per la dona encara jove, que si morís just ara s’aplaudiria el tall de la dalla. La infermera canvia les ampolles del medicament que pengen amenaçadorament dels suports que les mantenen a l’aire i pensa que per poder cloure l’agonia, la nit no avança; que s’encanta amb el rogall del morent; i que com més tarda, més feina per ella. Que la mort agiti el moribund, no vol dir que visqui, la mort, resa el mossèn que no ha aclucat ull en tota la nit.

La llanterna que usa per escriure aquieta la fosca i ennobleix la dama cuidadora amb qui comparteix cambra i neguit. De cop, en veure-la d’esquena, sent el xit de la fortor, però és hora d’observar com callen les mans encerades d’oncle en mort, com si sabessin de cert que d’aquí a poc l’atacarà una pluja letal de mucrons d’atzavara. La llum del far, allà enllà, pica l’ullet a la mort tot pintant balls de navalles que tallen tots els caps de fil que sustenten els miratges. La companya de guarda mira el mossèn cercant compassió en veure que la mort s’atansa lentament però amb nitidesa, invulnerable, i que la trobarà amb les sabatilles entapinades.

Troba la mirada, el mossèn, i li fa avinent que, tanmateix, ningú no sap acompanyar la derrota de les parpelles; que davant el darrer sospir, res ja no hi fa la compostura de qui ha servit tostemps Jesucrist, el Fill Unigènit de Déu, i el germà proïsme. Al cap i a la fi, diu a la mirada plena de plany de la dona, la manera més digna d’acarar la mort és mostrant-li procaçment el sexe incontinent i derruït. Ho accepta la dona que, per torna, li recorda que les infinites ales de l’eternitat van plenes de plom.