JORDI SURINYACH

L’ Oriol Burgada, periodista de Televisió de Mataró, m´envia un correu en el que m’ anuncia que deixa de treballar en aquest mitjà. “Canvio la càmera i el micro pel guix i la pissarra. En els propers dies, deixaré el meu lloc a Televisió de Mataró, l’empresa que ha confiat en mi durant els últims nou anys. Me’n vaig en deute amb aquesta empresa. Amb un gran sentiment de gratitud. No sé si el magisteri serà la meva ocupació definitiva. Potser només és un arreveure. No m’agraden els tòpics i, per tant, me’ls estalvio. En qualsevol cas, moltes gràcies per la paciència i la col·laboració. A la vostra disposició,”.  L’Oriol forma part de la nova fornada de periodistes, que han aprés l’ofici en els mitjans locals – en el seu cas a Televisió de Mataró -,  i que consideren la seva feina com el que és, un  “servei públic”. Com la majoria, havia rebut queixes, greuges  i crítiques des de l’ àmbit polític i associatiu, que encaixava amb valentia i amb molta professionalitat, si bé   no havia acabat d´acostumar-se a l’ estranya relació que s´estableix entre la premsa  i “l’ altre cantó”, manera de referir-se al món de la política  local,  que massa sovint és una  barreja d’ amor, odi, passió, enveja i fins i tot d’un sensual filtreig. No conec els motius, de ben segur justificats, que l’ Oriol  té per dedicar-se a un sector  tant diferent  com és l´ensenyament. Si que em consta que vivia amb certa perplexitat – paraula que el país acabarà  per adoptar com la que millor  defineix el nostre estat d’ ànim -,  les interferències de  certes  administracions en els mitjans de comunicaió. Em diu,  que això  no  tés res a veure amb  el seu canvi professional  i me’l crec. Els “fins demà” de l’ Oriol, confirma  que  TV de Mataró, ha estat i és  un mitjà  de comunicació amb una manifesta  voluntat de servei i amb ànima comunitària, fet de moltes renuncies personals de la gent que hi treballa o simplement hi col·labora. La ciutat els hi hauria de reconèixer.
http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=2501&tipus=1.
Que tinguis sort, Oriol.
http://www.youtube.com/watch?v=sVLCS46WFeg

Companys de la catosfera demanen l’adhesió al següent manifest: “El dia 9 d’agost Catalunya hauria d’haver tingut un nou finançament que ens permetés donar els serveis que pertoca a una població que ha augmentat en un milió de persones en els darrers anys. El govern central ignora la voluntat d’un país i incompleix el què per ells és una llei orgànica. Davant la cacicada d’aquest govern els catalans no podem quedar-nos quiets. Simbòlicament es convoquen concentracions pel dia 9 de cada mes, a les 9 de la nit, a les portes dels Ajuntaments catalans. Aquesta és una iniciativa de la societat civil, per això demanen expressament que ningú porti emblemes de partit.”  Doncs endavant!.

La sinceritat de Solbes i Fernandez de la Vega, explicant que si passats  els famosos  tres mesos  pactats amb en Saura , no hi acord amb el finançament, el govern de ZP  imposarà  els seus  criteris, és  un atac  en tota regla al pacte estatutari  i  confirma que la polítíca espanyola s’ encamina  de forma irreversible a  la definitiva rescissió del  contracte constitucional de 1978,  allunyant-se de qualsevol interpretació federal – asimètrica o no -, de la norma fonamental espanyola. Per tant,  discutir sobre les possibilitats constitucionals de l’estatut,  com encara fan alguns il·lusos doctorats en ciència política o en dret constitucional, no té sentit. La cosa ha quedat clara. El govern de l’ estat,  ni tan sols necessita la sentència del Tribunal constitucional, per reforçar la seva possició jacobina. Tot l’  esforç de pacte democràtic, fet per  la societat catalana proposant civilitzadament  – i acceptant  a través de referèndum -,  la forma en com volia  relacionar-se amb la resta de l’estat se’n ha anat en orris, quedant així obert el camí de la confrontació amb l´estat. Conflicte  no cal dir-ho,  que ha d’ esser civilitzat,  pacífic i democràtic,  però ferm, contundent  i rotund i que  hem  de començar  per acostumar-nos a dir no. Els partits catalans, si volen mantenir davant el seu electorat un mínim de dignitat i de credibilitat , han  de votar en contra dels pressupostos de l’estat d’ enguany i si s’ escau,   fer tot el possible  per bloquejar-los. Si el PSOE els tira endavant amb el PP ja s´ho faran. Estem davant la  prova del nou, que confirmarà  la sinceritat o no  dels escarafalls del President Montilla i de la “crosta”  del carrer Nicaragua. El tarannà  de ZP, ja no serveix ni com a tranquilitzant. El president del govern espanyol  hauria  de notar  en els propers mesos i de ben a prop, que no pot  continuar governant contra Catalunya  i  que  l’ afirmació  que “ells poden tornar” – referint-se al PP,  com a coartada  per demanar- nos el vot -, és a hores d’ara, una estúpida  excusa de mal pagador. El país  no pot més i ha de començar a “passar” de reinvindicar un “bon estatut”  per donar passos efectius cap a  la sobirania.

Amb el cotxe ens arribem fins el coll de Pimorent. Just aquí agafem un trencant que hi ha a la dreta, per un camí ample que va pujant la Coma d’Engràcies.  A on es troba la captació d’ aigües deixem el vehicle. Amb l´Abdi i la Mireia  començem a pujar  la Portella d’engràcies.  Al arribar-hi, just  a la esquerra s’obre la Vall occitana de Bessines. A la dreta  baixant, l´estany de Coma d’ Or. Ens enfilem fins  la Portella del Coma d´or i d´aquí cap el Coll que hi ha entre el cim i el Cap de la Llosada. Per la  carena i cresta  hi arribem amb un temps excel·lent ( 2.826 metres). Panorama esplèndid de l´estany de Llanós i de tot el Massís del Carlit. A la nostre esquena: Els cims d´Andorra. Darrera del Coma Pedrosa,  destaca  la Pica d´estats i  molt més lluny, l´Aneto. Ho confirma la taca blanca de la gelera. Dues hores i deu minuts de pujada i una mica menys de baixada. Amb temps per quedar embadalits davant de les marmotes que amb la nostra presència s´amaguen als  caus i  dels  cavalls de Merens  que  pasturen per colls i  prats.